Desxifrant l’oracle Celan

Charles Bukowski va emetre aquest dictamen: “La poesia diu massa coses en massa poc temps, la prosa massa poques i necessita massa temps”. Paul Celan (Chernivtsi, Romania 1920-París, 1970) deu ser qui més lluny ha anat en l’esforç de dir moltes coses amb poques i torturades paraules —forçant la llengua fins al límit de l’inefable, en expressió de George Steiner—, de tal manera que el comú dels mortals no hi podrà accedir sense recórrer a l’hermenèutica: biografies, anàlisis i comentaris que acompanyaran per sempre la seva obra. Llegir Celan és una experiència semblant a interpretar una revelació o desxifrar un oracle. I la primera pregunta que sorgeix és si encara estem llegint poesia, atès que en una lectura immediata hom no copsa res més que una flamarada verbal, o si estem participant en un debat filosòfic. Dit d’una altra manera, si Heidegger, Derrida, Gadamer i tants altres no s’haguessin interessat per l’obra de Celan, i aquesta hagués restat inèdita, ¿seríem capaços de copsar-ne la profunditat de cop i volta?

L’heroica aventura, empresa per Labreu Edicions, de publicar l’obra completa de Celan, a càrrec d’Arnau Pons, va començar el 2012 amb De llindar en llindar i prossegueix ara amb Cristall d’alè (en l’original, Atemkristall). Es tracta de 21 textos breus —en total, 195 línies molt curtes, i n’hi ha algunes que són en una sola síl·laba— publicats el 1965 en edició de bibliòfil, i integrats després en el llibre Gir d’alè (Atemwende), del 1967. Però el volum assoleix una dimensió respectable, perquè conté, a més, un comentari text a text de Jean Bollack (1923-2012), un dels grans exegetes de Celan; una primera aproximació global feta pel traductor, Arnau Pons, a qui no es podrà acusar de simplificació pedagògica, i una anàlisi poema a poema, també de Pons, posant en joc i discutint les aportacions de diversos intèrprets.

Una idea que recorre tot el treball és que “els poetes actuals viuen confrontats amb la dificultat de no poder superar la poesia de Celan”, i això fa que generi comentaristes i no pas epígons. Però aquesta presumpció és exagerada. Coexisteixen moltes maneres de fer poesia, i no tots els poetes, fins i tot coneixent la seva obra, senten l’imperatiu d’escriure a partir de Celan. I pel que fa a Adorno, que opinava que escriure poesia després d’Auschwitz és “un acte de barbàrie”, hi poden replicar de molt diferents maneres, assumint, és clar, el risc que altres les considerin irrellevants. Celan ho va fer de manera radical. Va viure sempre amb el pes de ser un jueu supervivent de l’Holocaust i, tanmateix, un poeta que escriu en alemany —“la mort és un mestre que ve d’Alemanya”, va afirmar en un dels seus poemes més comentats—; un escriptor que vol donar testimoni dels esdeveniments patits i alhora forçar la llengua a dir el que sembla impossible d’expressar en paraules, una llengua que aboleixi la tradició lírica alemanya i imposi un contingut de veritat sense el qual no val la pena escriure. En els seus poemes hi ha sempre, en paraules seves, “un jo que parla sota l’angle d’incidència particular de la seva existència”, i si són enigmàtics, en paraules de Pons, és “perquè enigmatitza. Cobreix parcialment unes referències (lectures o experiències) a fi que el lector tingui la necessitat de descobrir-les”.

Que la jugada era a tot o res ho demostra el dolor que li va causar el debat entorn de les acusacions de plagi formulades per la viuda de l’escriptor Yvan Goll, que probablement el va empènyer pel camí de la desesperació que va culminar en el suïcidi. Emil Cioran va dir d’ell que “la seva incapacitat per ser indiferent o cínic va convertir la seva vida en un malson”. El brevíssim assaig d’Yves Bonnefoy, Allò que va alarmar Paul Celan, tracta d’entendre la magnitud del cop rebut a conseqüència d’un afer que, si hagués estat un altre autor i una altra mena d’escriptura, hauria estat banal. Hi havia un antisemitisme implícit en les acusacions, acompanyat d’una lectura “tan errada com simplista”, però a part això, i a pesar que l’establishment literari es van posar decididament de part seva, Celan va descobrir que entre els seus partidaris també persistia el malentès de veure la seva obra com un mer exercici retòric, que és quan hauria tingut sentit la hipòtesi d’un plagi, prescindint de la “relació amb si mateix que al cap i a la fi constituïa la seva pròpia vida”. Per Celan, el reconeixement de la seva veracitat i de la seva implicació personal en tots els seus escrits era fonamental.