Truncar la negociació

Excepte miracle imprevisible, les negociacions del segon rescat a Grècia han desembocat en un fracàs rotund. Abans, fins i tot, de celebrar-se la reunió de l'Eurogrup d'ahir, el primer ministre grec, Alexis Tsipras, les va tallar de facto en convocar els seus conciutadans a un referèndum contra el presumpte intent dels seus socis d'“humiliar el poble grec”. Del to i contingut de la convocatòria queda clar que el seu Govern no busca nova legitimitat democràtica per a una modificació de les seves promeses electorals en sentit realista, sinó una votació contrària a les últimes propostes de la resta dels dinou, en clau d'orgull nacionalista.

Tot i que en tota negociació les dues parts són en alguna mesura corresponsables, la càrrega de la prova correspon en aquest cas a Tsipras. Perquè la presumpció de la principal responsabilitat sol recaure en qui s'aixeca abruptament de la taula. No sempre és així. Però ho és sense cap dubte quan, com és el cas, les posicions s'havien apropat molt notablement. De fet, la diferència numèrica entre l'ajust assumit per Grècia (8.000 milions) i el pretès per la resta (11.000) amb prou feines de 3.000 milions. En algun capítol considerat com a essencial (la recaptació de l'IVA) amb prou feines superava els 100 milions; i es va donar la paradoxa que els creditors exigien més retallada en la despesa militar (400 milions) que el que la coalició grega d'esquerra radical i dreta ultranacionalista pretenia: quan els principals perjudicats d'aquella retallada en despesa haurien estat els mateixos creditors.

La sortida del referèndum és intempestiva. És la reacció a una oferta en la qual cabien matisos; quan es voti, difícilment estarà vigent, superada pels esdeveniments probables. Però és a més una falsa sortida. Els referèndums els empeny el diable de l'atzar o la passió, i aquest encara més, ja que el Govern grec pretén que els ciutadans assumeixin una seqüència perjudicial de corralito-suspensió de pagaments-risc d'exclusió de l'euro, quan es manifesten a les enquestes favorables en un 73% a continuar en la moneda única.

Si la coalició de Tsipras té problemes interns, la forma més deslleial de dirimir-los és no assumir-los amb enteresa i, al contrari, traslladar-los a la societat perquè sigui aquesta la víctima de la bipolaritat. Resulta a més infantil sol·licitar una pròrroga del rescat fins al referèndum precisament a aquells contra les propostes dels quals es pretén organitzar aquest mateix referèndum. S'entén que Tsipras i els seus se sentin presoners entre la utopia de les seves promeses i la realitat política continental, però no fins al punt que, mentre vexen els seus creditors —amb expressions com les de “criminals”, i termes com a “xantatge” i “pillatge”— els demanin ajuda contra ells mateixos.

Si Tsipras semblava haver iniciat el camí cap a un cert pragmatisme, l'omple ara d'insensateses. No per això l'Eurogrup ha de perdre els nervis ni les formes, sinó atenir-se als seus deures: deixar sempre expedita l'eventualitat d'una tornada al pacte i protegir especialment del contagi els seus socis més febles. Aquest drama és molt greu per a l'euro i per a Europa. Que no es converteixi en tragèdia.