Els nadons miracle de Mauthausen

Josef Mengele va retorçar els pits d'Anka Nathanová per comprovar si estava embarassada. Els 30 quilos que pesava quan va entrar a Auschwitz van impedir que descobrís el fetus que portava a les entranyes. La seva filla, Eva Clarke, va arribar al món en una carreta plena de dones mortes o malaltes de tifus a les portes de Mauthausen, on va ser traslladada la seva mare des del camp a Polònia després de viatjar durant 16 dies en un dels trens de la mort, menjant amb prou feines unes engrunes de pa i bevent unes quantes gotes d'aigua. Va embolicar la nena en papers de diari i així estava quan els soldats americans van alliberar el camp de concentració. Amb aquesta dramàtica història, qualsevol podria pensar que el seu rostre mai dibuixaria un somriure. No obstant això, Clarke somriu i els seus intensos ulls blaus s'il·luminen quan parla de l'Anka. Va aprendre a no odiar de la seva mare, una dona, segons la descriu la seva filla, “forta, lluitadora. No va voler mai que l'odi s'apoderés d'ella perquè un sentiment així s'emporta el bé que hi ha en l'ésser humà i s'apodera de tu. Ella deia que no hi havia temps per a lamentacions quan has de criar un nen petit”. Anka Nathanová es va llicenciar en Dret per la Universitat Carolina de Praga abans de ser deportada al camp de concentració de Theresienstadt, a Àustria, i d'allà a Auschwitz. Va morir amb 96 anys.

Aquesta història, amb les de Hana Berger i Mark Osly, dos nadons més que van néixer i van sobreviure en un camp de concentració, són les que explica l'escriptora Wendy Holden en la novel·la Nacidos en Mauthausen (RBA). L'obra és un homenatge a la vida de Priska Löwenbeinová, Rachel Friedman i Anka Nathanová, tres dones que van parir els seus fills amagant-los dels alemanys i els van mantenir vius fins l'alliberament dels camps. Clarke sempre va voler que el món conegués la història de la seva mare: “Van ser dones que van sobreviure a les circumstàncies més adverses. Ella solia dir que la vida no et dóna tot el que pots suportar. L'ésser humà lluita contra tot, i més si té un fill al qual ha de protegir”. El destí de les dones embarassades als camps era clar: la cambra de gas o els experiments de Mengele.

Nathanová va educar la seva filla en el respecte als altres, li va ensenyar a no jutjar tothom per igual. Ella va aprendre bé aquesta lliçó de vida. “Quan era jove vaig arribar a tenir tres xicots alemanys, però no tots alhora. Als meus pares no els feia cap gràcia, m'ho van dir després, sabien que si s'hi oposaven seria molt pitjor. A més, als meus avis tampoc els va agradar la relació de la meva mare amb Bernhard Nathan, un jueu alemany que treballava als Estudis Cinematogràfics Barrandov, el meu pare”. Clarke explica que en l'entorn familiar mai es va parlar de venjança cap als autors de les seves desgràcies. “La meva mare l'únic que va reclamar sempre va ser justícia. Volia que tots els responsables de l'holocaust jueu fossin jutjats i complissin condemna”. Wendy Holden puntualitza que dels tres nadons nascuts en camps de concentració, Mark Osly, traslladat a Israel després de la guerra, va ser l'únic que va créixer amb odi.

Clarke es considera una dona afortunada. “Quan algú és capaç de sobreviure en les circumstàncies més adverses és que la sort està del teu costat. No tots van poder recórrer el mateix camí que jo, molts es van quedar als trens, a les cambres de gas o a els barracons. Encara avui hi ha molts éssers humans que moren en guerres i són víctimes de l'esclavitud moderna. Les màfies que trafiquen amb éssers humans capturen els més febles i segueixen sotmetent l'individu com volen. Des de la meva experiència d'haver perdut molts familiars, continuo dient que no cal tenir por de l'altre per ser diferent. La por és el que ens fa cometre atrocitats”.