D’advertències, no n’han faltat

Dijous passat l'OCDE va presentar a París un informe amb un títol enigmàtic de difícil traducció: In it together. Per sort té un subtítol més clar, i fàcil de traduir: Per què tenir menys desigualtat ens beneficiaria a tothom. Poques vegades he seguit el contingut d'un text amb una barreja tan contradictòria de tristesa, preocupació i satisfacció.

Tristesa perquè, una vegada més, posa de manifest fins a quin punt els països de l'OCDE han estat incrementant les desigualtats internes durant els últims 20 anys, i condemnant a la pobresa a més i més persones. Preocupació perquè Espanya continua sent un dels líders en aquesta desgraciada carrera i ocupa els primers llocs a Europa. I satisfacció perquè d'una manera més rotunda que mai l'OCDE expressa rotundament alguna cosa que molts, amb molta menys autoritat, pensem i diem fa temps: que la desigualtat no només és injusta socialment, sinó que és suïcida econòmicament. I, a més, afegeixo jo, sense que ho digui l'OCDE, perillosa políticament.

Tristesa. La tristesa neix de veure l'empitjorament de la situació de moltes persones al nostre país, mentre es diu, no sé si més per ignorància o per cinisme, que estem sortint de la crisi. No fa falta repetir dades de desigualtat que tantes vegades ja he comentat en aquestes pàgines. N'afegeixo només dues que no coneixia, extretes de l'informe. a) Espanya supera ja en més de 10 punts la mitjana de l'OCDE en la proporció de persones de 15 a 29 anys que tenen només contracte temporal; i supera en més de 9 punts la proporció de famílies que, malgrat tenir ingressos del treball, estan en risc de pobresa. I b) A Espanya, el nivell d'ingressos del 10% més ric de la població és gairebé 12 vegades superior al dels que pertanyen al 10% més pobre. A Alemanya i a França aquesta diferència és de prop de 7 vegades; a Grècia, esclar, passa de 12…

Els governs espanyol i català han portat a terme les reformes necessàries en la nostra economia, imposant l'austeritat a les classes populars

Satisfacció. És molt reconfortant veure que no són només entitats del sector social, preocupades per l'equitat (Oxfam, Cáritas…), sinó també organismes encarregats de promoure el desenvolupament econòmic, els que criden l'atenció sobre la influència negativa de la desigualtat en el creixement, i que ho fan a partir d'estudis economètrics. Diu l'OCDE, referint-se als seus membres, que el creixement de dos punts que va tenir l'índex de Gini (més desigualtat) en el període 1990-2010, va suposar una pèrdua de 4,5 punts en el creixement aconseguit. I diu, amb caràcter general, que una reducció d'un punt en l'índex de Gini pot afegir cada any 0,8 punts al creixement d'un país, durant els cinc anys següents.

Es tracta d'una confirmació empírica que dóna raó als que dèiem que reduir els salaris més baixos i retallar els serveis públics d'educació i de sanitat, utilitzats sobretot per aquestes mateixes persones, són dues mesures que augmenten molt les desigualtats, que condueixen a una reducció de la qualitat del capital humà del país i que provoquen una disminució del consum.

El capital humà des de la banda de l'oferta, i la capacitat de consum des de la demanda, són els dos elements que més influeixen positivament en les possibilitats de creixement. L'OCDE ha posat xifres a les nostres intuïcions, d'altra banda raonables, però que moltes vegades se'ns han discutit.

Preocupació. Els governs espanyol i català, de complicitat amb les autoritats europees, han portat a terme les reformes necessàries en la nostra economia, imposant l'austeritat a les classes populars. No és d'estranyar que tinguem una enorme dificultat per recuperar un creixement estable. Encara que es vulgui vendre així, el repunt actual no ho és, ja que es deu sobretot a factors externs (preu del petroli, canvi dòlar/euro i liquiditat del BCE), insegurs i fora de control.

Em preocupa que, malgrat les alertes, seguim amb les mateixes polítiques i que ens condueixin, com he dit al principi, a dificultats econòmiques i a problemes d'inestabilitat política.

Casualment, acabo aquest article l'endemà de les eleccions del 24 de maig. Saludo, satisfet, la voluntat de canvi que es va expressar ahir, tot i que no puc ocultar una certa preocupació per la governabilitat.

Joan Majó, enginyer i exministre