La María, els viatgers, la bellesa

Hi ha aventures que no s'acaben mai. És el cas de la de Patrick Leigh Fermor a la Creta ocupada pels nazis. Els alemanys en van marxar ja fa molt i el mateix Paddy —com l'anomenàvem els seus amics— va morir el 2011 després d'una llarga i intensa vida consagrada a la literatura i a passar-ho tan bé com fos possible. Però aquells perillosos dies continuen molt vius, i no només a la imaginació dels que l'admiràvem i apreciàvem. Acabo de llegir Abducting a general (John Murray, 2014), el relat de Paddy de la famosa operació de segrest del general Kreipe que ell va liderar. La història ha estat explicada moltes vegades, principalment pel seu company a l'acció, el capità Bill Stanley Moss, en un llibre del 1950 que precisament ha publicat aquest any per primera vegada en castellà Acantilado (Mal encuentro a la luz de la luna) i que va ser l'argument d'una pel·lícula en la qual Dirk Bogarde encarnava el Paddy. Tot i això és la primera vegada que s'edita la versió completa d'aquesta audaç acció explicada pel seu principal protagonista.

El llibre és una delícia: inclou amb el text del Paddy els seus informes de guerra i una guia per fer el mateix itinerari que van recórrer els comandos amb el seu presoner (trajecte molt més còmode si no et persegueix la infanteria alemanya cabrejada). I sobretot és un plaer llegir la història narrada amb l'estil inconfusible de l'autor d'El tiempo de los regalos. El relat comunica tot l'entusiasme que va sentir en cridar "Hande hoch!” apuntant amb la seva pistola al pit del general —”sense cicatrius de Mansur a la cara”— i el plaer que li va produir que el militar alemany qualifiqués el seu segrest de Husarenstück, acció d'hússars. Al cotxe oficial van deixar, a més d'una nota, tot un seguit d'objectes perquè quedés clar que havien estat britànics els executors i no es prenguessin represàlies contra els cretencs: burilles de cigarrets anglesos, una boina de comando, una novel·la d'Agatha Christie. A més de la famosa anècdota del general recitant un vers d'Horaci que Paddy va continuar també en llatí, el llibre revela que va haver-hi una altra inesperada llatinada a la boca de Kreipe: post coitum triste, i també diverses converses sobre les atrocitats al front de l'Est, d'on havia arribat a Creta per descansar. La (mala) sort del seu xofer, Alfred Fenske, es recull en tot el seu dramatisme en boca d'un dels partisans grecs, que explica al Paddy com li va tallar el coll amb la seva daga: "Per sorpresa. En un segon. No se'n va adonar", i afegeix davant el malestar del britànic: "Una pena, semblava un bon tipus, fins i tot sent alemany".

'Abducting a general' inclou una guia per fer el mateix itinerari a Creta del segrest de Kreipe

El Paddy és notícia també, per descomptat, perquè és un dels nou viatgers per Grècia i Itàlia de Peregrinos de la belleza, publicat fa poc per Acantilado, un llibre preciós en què María Belmonte recull les vides -—fonamentalment pel que fa a les seves estades mediterrànies— d'un grapat de personatges sensacionals, dels que ens agraden, vaja, i que ella té com a mentors seus en la "mediterranofília". Alguns de tan famosos com Lawrence Durrell, D. H. Lawrence, Henry Miller i Johann Winckelmann, el messies del neoclassicisme animador de l'Apolo de Belvedere (i dels chaperos de carrer); altres vells coneguts com Norman Lewis i el Paddy (l'interès pel qual m'uneix a María com altres herois a altres amics: Wingate a Joan Culla, el comte Almásy a Anik, Gordon Pachá a Quico…), i tres una mica menys cèlebres: Wilhelm von Gloeden (el fotògraf alemany de Taormina que es va convertir en icona gai i del qual María negocia fer una exposició al CCCB), Axel Munthe i Kevin Andrews. La riquesa que atresora el llibre, ple de passatges meravellosos, anècdotes enlluernadores i una sensibilitat exquisida ("la bellesa és l'única cosa que salva l'ésser humà de l'absoluta solitud"), sorprendrà el que no coneguin la María. No és el meu cas: tinc la sort de ser amic seu des de fa ja tres lustres i haver anat veient el desplegament del seu talent. M'alegra poder dir que la vaig descobrir abans que ho fes l'enyorat Jaume Vallcorba (encara que, ai, no abans que Félix de Azúa!). María és una activista de la bellesa i l'emoció, una viatgera —i aventurera— ella mateixa: en realitat el desè personatge, l'única dona, del seu llibre.

A Peregrinos de la belleza María apareix visitant els llocs pels quals van transitar fa anys els seus personatges i tractant de trobar l'"esperit del lloc" (o el que en quedi), encunyat pel seu venerat Larry Durrell (un maníac de les illes): la veiem a Capri, a Taormina —”he plorat molt a Taormina”—, a Corfú o pujant a l'Olimp.

'Peregrinos de la belleza', de María Belmonte, explica les vivències mediterrànies de nou viatgers 

"Són nou però podrien ser-ne molts més", em va explicar la María fent  un cafè l'altre dia a La Central. "Els llocs… me'ls estimo tots dos, Grècia i Itàlia, però si cal triar em decanto per Grècia, amb la solitud de les seves muntanyes i al mateix temps la presència del mar. El llibre és en realitat sobre l'amor als llocs: t'enamores d'ells com de les persones".

Al capítol dedicat a Leigh Fermor, la María, traductora i apassionada hel·lenòfila, desgrana una impagable definició de l'evanescent concepte grec de levendiá, que tan bé casa amb el Paddy. "Joventut, salut, valor, humor, rapidesa de verb i d'acció, destresa amb les armes, do d'agradar a les dones, gust pel cant i la beguda,, generositat, capacitat d'improvisar mantinades i de volar com un ocell a les danses més ràpides i feroces. Tot això i molt més és levendiá". Qui pogués ser mereixedor d'aquesta paraula!