La cripta d’una catedral poètica anomenada Joan Margarit

“Escriure és l'ofici més solitari del planeta; un escriptor sempre va sol; que aquesta solitud es giri cap a tu i et reconegui és el màxim que pots esperar”. Ni a l'hora de reconèixer un premi pot Joan Margarit separar l'home de la poesia perquè amb aquestes paraules agraïa que els seus col·legues de l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li hagin atorgat avui el XV Premi Jaume Fuster en reconeixement a la seva trajectòria i, sens dubte, a l'impacte popular dels seus versos, que el converteixen des de fa anys en el poeta català més venut.

“És un poeta total perquè escurça la distància entre vida i obra, com Juan Ramón Jiménez: la distància entre l'individu i el poeta és mínima i això el fa autèntic”, el retratava amb precisió de cirurgià el crític i amic Sam Abrams, encarregat de traçar el perfil d'un poeta que amb el Fuster ja té 18 guardons des del Premi de la Crítica Catalana de poesia del 1981 (Vell malentès) fins al Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura del 2008 per Casa de misericòrdia, llibre que li va servir a la Generalitat per reconèixer-lo també aquell any amb el Nacional de Cultura. O sigui, a Margarit (Sanaüja, 1938) el reconeixement li arriba des dels palaus i les cabanyes. “Sí, també aprecio molt aquella pregunta o comentari d'una persona del carrer que et formula alguna cosa que arriba a l'essència, al cor d'un poema; com aquest reconeixement, n'hi ha pocs”, admet.

Abrams també elogia el “realisme líric” que impregna l'obra de Margarit, cosa que emparentaria l'escriptor amb els poetes anglosaxons, en la lectura dels quals el va introduir el mateix Abrams quan, ja fa molts anys, li va dir: “Deixa de llegir segons qui i busca el teu autèntic avi, Thomas Hardy”. El guardonat va admetre que la poesia de llengua anglesa és una de les que més l'han “afectat”, però la que més, sorprenentment, la xinesa. “Va venir pel meu pare: no teníem una gran llibreria a casa fora de volums d'urbanisme perquè el meu pare era arquitecte i van començar a aparèixer llibres de Tu Fu, Lao-Tse: allò de la lluna, el riu i un i vaig quedar… I així vaig entrar al món de la poesia”. Va postil·lar el seu àlter ego: “De la literatura xinesa, Margarit n'aprèn la concentració textual, que fa que els seus versos siguin cops de puny; cada paraula està carregada de sentit”.

Des d'ara soci d'honor de l'AELC i amb el premi de l'entitat, que fins ara ha reconegut autors de l'envergadura d'Emili Teixidor, Maria Barbal, Joan-Francesc Mira, Quim Monzó, Jaume Cabré o Jesús Moncada, la confessió de l'autor de Des d’on tornar a estimar, el seu últim poemari, no cita la poesia castellana. “De petit, la teoria i la història de la literatura espanyola la sabíem de memòria però no n'havíem llegit ni una sola pàgina: podies passar-te tot el batxillerat sense veure-la… A més, en aquells temps acabaves barrejant i associant Góngora; tot allò era un embolic amb Franco”. Més empremta ha deixat en ell la poesia catalana. “El més important, la solitud immensa de Verdaguer però que va venir de la meva àvia, que amb prou feines sabia escriure, que llegia seguint les línies amb el dit, però que se sabia poemes de Verdaguer de memòria i que va plorar quan va morir… Personatge i poemes van dormir molt temps dins meu i encara segueix aquí”. L'altra influència va ser Maragall, “per a mi, encara avui autor d'alguns dels millors poemes de les lletres catalanes, com el Cant del retorn”. Un Maragall que també li va dipositar, segons Abrams, “l'alteritat, cedir el protagonisme als altres, la seva poesia és camí sempre del jo a l'altre i viceversa; en moments de narcisisme com els actuals ell posa remei col·locant l'altre en la seva obra”.

Català i castellà en Margarit té una importància literalment vital: la seva trajectòria literària, amb una trentena de llibres avui i traduïda a set llengües, va començar en castellà (Cantos para la coral de un hombre solo, el 1963) i el 1980 va iniciar la seva obra poètica en català, que ha acabat sent la predominant. També arquitecte, va utilitzar un símil de la seva professió per explicar-se en el terreny lingüístic. “No hi ha gran catedral sense cripta fundacional; sense una cripta, aquell gran edifici no és res; en poesia, la cripta és la llengua materna. Jo vaig començar a escriure als 16 anys però fins als 40 no vaig aconseguir la meva pròpia veu”, va dir, datant-ho tàcitament amb el seu debut en català. “Cap gran poeta ho ha estat si no ha escrit en la seva pròpia llengua”, manté qui recorda nítidament el moment clau en el seu cas: “Una carta de Martí i Pol; jo li escrivia en castellà i va sortir el tema de si podria fer-ho en català i vaig pensar: ‘I si aquí hi ha la clau de tot?”. La cripta de la catedral de Margarit.