Montserrat Casals, periodista i estudiosa de Rodoreda i Sales

Montserrat Casals (1952), periodista i escriptora, gran literata, estudiosa de Mercè Rodoreda i Joan Sales, autora de llibres sobre tots dos i sobre Salvador Dalí, a qui va conèixer bé i a qui va fer el 1985 una entrevista que va ser cèlebre, va morir la nit de dissabte després d'una llarga i valenta lluita amb el càncer. Germana petita de la presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, Montse Casals va ser durant anys redactora de Cultura del diari EL PAÍS -abans havia treballat a Tele-eXprés- i posteriorment, el 1990, corresponsal de Catalunya Ràdio a París, des d'on es va fer molt popular.

Casada amb el crític cinematogràfic i cineasta Octavi Martí, actual director adjunt de la Filmolteca de Catalunya, era mare de dos fills.

La seva biografia de la Rodoreda, Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura (Edicions 62, 1991) està considerada una de les obres de referència sobre l'autora de La plaça del diamant. Entre les seves últimes publicacions (2014) hi figura un apèndix a la reedició de Cartes a Màrius Torres de Joan Sales, del qual estava escrivint una biografia.

Filla de Lluís Casals, un conegut advocat de Sabadell, catalanista i intel·lectual que havia combatut a la Guerra Civil i que va conèixer la seva dona, francesa, en l'exili, Montserrat Casals Couturier era una profunda coneixedora de la cultura i la llengua del país veí. Persona de caràcter fort, valent i decidida, entranyablement caparruda, impacient, cultíssima, refinada, genial, la Montse era una persona meravellosa com a amiga però Déu me'n guard de tenir-la creuada. Dona sense pèls a la llengua, deia sempre el que pensava i arremetia decididament contra el que considerava injust o estúpid. En dono fe perquè una vegada, quan ella era periodista de la secció de Cultura d'aquest diari va dir que el meu fitxatge li semblava un disbarat havent-hi millors opcions. Segurament tenia raó, però després molt generosament va canviar d'opinió, vam ser amics i a gent com ella els dec bastant el que sóc.

Va ser sonat el seu enfrontament el 2000 amb els responsables de Catalunya Ràdio per criticar la “degradació” de l'emissora com a servei públic, la qual cosa li va costar el seu cessament. Però és que la Montse era incapaç de contenir-se quan tenia alguna cosa clara, encara que li suposés un perjudici. Aquest era el seu caràcter. És cert que després era persona de no guardar rancors i que sabia admetre quan s'havia equivocat.

Recordo el guirigall que es va muntar a EL PAÍS, on vam treballar plegats durant diversos anys a la mateixa secció de Cultura (jo l'observava amb admiració, sorpresa i de vegades amb les mans al cap), amb motiu de les informacions sobre el declivi, la llarga agonia i finalment la mort de Dalí. Montse es va enfrontar a tota una esquadra d'especialistes en l'artista que confluïen llavors al diari com una tempesta perfecta: Juanjo Navarro Arisa, Màrius Carol, Jordi Busquets, Rafa Nadal... Allò va ser massa.

Montse es va llançar amb fruïció d'amazona en aquell Maelstrom de fonts, contactes, savieses i egos. Va aconseguir una exclusiva mundial, la penúltima entrevista amb Dalí, al febrer de 1985, quan el pintor portava sense concedir-ne cap des de 1983 ni acceptava visites perquè no el veiessin en la seva decrepitud. Ella el va entrevistar durant una hora i mitja a Torre Galatea, i aquella entrevista, en la qual Montse introduïa el jo, cosa raríssima aleshores, i descrivia de manera sensacional el personatge en tota la seva ruïna, mereixeria figurar en totes les antologies del nostre periodisme. En un moment de l'entrevista, sondat i tot, Dalí se li va posar a cantar “matarile, matarile”.

Gent que en sap més elogiarà les seves virtuts d'especialista literària. Jo només puc dir (i lamentar) que amb la Montse Casals desapareix, a més d'una gran dona, un model de periodista que ja no s'estila: apassionada fins a la vehemència, culta, sensible i valenta. Ja ens agradaria ser com ella.