“La majoria dels membres d’ETA érem els més rucs de cada barri”

Iñaki Rekarte va néixer a Irun el 1971, té una taverna a Navarra i és un assassí. El 1992 era el cap del comando Santander d’ETA i l'encarregat de prémer el botó que va fer saltar pels aires, el 19 de febrer de l'any olímpic, una furgoneta que va causar la mort de tres persones. Volia matar policies però no ho va aconseguir. Tenia 20 anys. Va ser condemnat a 203 anys de presó. Ha estat 21 anys privat de llibertat.

“La majoria dels membres d’ETA érem els més rucs dels nostres barris, hauríem pogut ser qualsevol cosa però, t'asseguro, que res de bo”, certifica Rekarte. “Vam ser una puta quadrilla de bojos, capaços de matar desconeguts; me’n penediré tota la vida”.

Es va desvincular de la banda terrorista i ara explica la seva història en Lo difícil es perdonarse a uno mismo (Península). “Acabava de sortir de Proyecto Hombre, no havia parlat mai de política ni a casa meva ni al barri, però buscava ETA amb totes les ganes, volia aventures i al final un dia els vaig trobar”, lamenta. L'entrada en l'organització no va ser gens protocol·lària: “No va haver-hi cap reunió, al meu amic Juanra i a mi ens van donar un paper amb un dibuix on s'explicava com fer bombes i diversos explosius”. Les ordres eren simples, “matar els enemics, sobretot policies i guàrdies civils”.

Juanra i Iñaki es van batejar com a terroristes posant fi a la vida d'un narcotraficant. Llavors l'organització potenciava la lluita contra la droga al País Basc, ja que la banda assegurava que els traficants rebien ajuda dels cossos de seguretat, omplien Euskadi de droga i acabaven així amb la joventut que creia en ETA. Iñaki va disparar el tret que va segar la vida del camell. Ho van fer a sorts i va perdre. Tot i així, s'acabava d'estrenar. “Ja era etarra, em ficava al llit i sabia que havia de matar, tenia por però no vaig fugir, el meu cap va deixar de funcionar; ja no pensava ni a tenir una casa, ni fills, ni res… tant de bo hagués tingut el valor de marxar”.

Iñaki va ingressar un estiu a ETA i va ser detingut “vuit o deu mesos després”. Va tenir temps de matar les tres persones. “En entrar a la presó vaig sentir tranquil·litat, el contrasentit s'havia acabat”.

En el judici es va limitar a seguir les ordres de l'organització. “Les ximpleries que em van ordenar dir, allò de no reconec aquest tribunal…” i va començar una nova vida engabiat i sota les ordres que l'organització tenia reservades per als terroristes que acaben entre reixes.

“He estat 22 anys pres i mai m'he sentit d’ETA. Un dia em vaig adonar que no tenia ni idea de política, ni d'història, no sabia res de la vida… em vaig adonar del que havia fet, el món t'odia amb raó i només pots relacionar-te amb la resta de presos etarres”. Va continuar la seva vida sota el jou de les ordres d’ETA. “On aniràs, tot el teu entorn és d'aquella merda, la teva nòvia, també, els que vénen a veure't a la presó, els teus companys de mòdul, tot”.

La banda destinava els dijous a seguir l'adoctrinament dels reus dins de la presó: “Parlaven de marxisme i de mil històries que no m'interessaven, no sé si un és de dretes o d'esquerres, sé quan algú em cau bé”. La corda va començar a tensar-se amb els seus companys i va acabar trencant-se quan es va enamorar d'una treballadora social, amb la qual va tenir un fill. “Santi Potros em va intentar renyar i em va dir que la meva dona podia ser una infiltrada”, va ser la gota que va fer vessar el vas.

L'assassí Iñaki Rekarte va dir prou i va fer públic el seu penediment. “Al principi em va fer por acabar com Yoyes però tot passa”.

“Sóc el màxim responsable dels meus crims. Vaig entrar a ETA pensant que em trobaria amb el Che i amb el que em vaig topar va ser amb un grup de persones que utilitzaven joves i bales perdudes com jo per matar”.

Viure havent matat és un exercici complicat. “Si haguessin posat fi a la vida d'un familiar meu crec que odiaria l'assassí tota la meva existència. No crec que volgués parlar amb ell. Sens dubte, sóc el màxim responsable de tot l'odi i el dany que he causat”.