_
_
_
_
Crítica | Salvados
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

ETA i les seves ovelles assassines

Évole, amb l'entrevista a l'exetarra Iñaki Rekarte, va donar una altra lliçó de periodisme contemporani sa

Jesús Ruiz Mantilla
Fotograma de l'episodi de 'Salvados' sobre Iñaki Rekarte.
Fotograma de l'episodi de 'Salvados' sobre Iñaki Rekarte.

Enmig del silenci del bosc, les gotes d'aigua queien com projectils damunt la molsa. En la senda propera, discorrent pel camí de la confessió, Jordi Évole succionava l'ànima de l'antic etarra, avui penedit, Iñaki Rekarte. Sense presses, amb parades en el buit del temps, l'antany assassí reclutat amb 18 anys, responsable del comando Santander i autor de l'atemptat on van morir tres ciutadans innocents, confessava els crims del monstre estrany que un dia el va habitar. Se'l mirava ja llunyà i sorprès, amb menyspreu, cert fàstic i un punt d'incomprensió. Com si es tractés d'algú altre.

Évole, en el seu comiat de temporada, va donar una altra lliçó de periodisme contemporani sa. Amb el serrell embolicat en aquella precisa naturalitat, les preguntes –mai innocents, en el seu cas– se centraven a explicitar la narració de l'antic etarra per aprofundir, sobretot, en les reflexions. Va aconseguir moments esgarrifosos. D'aquests que deixen inerme, nu, perdut en el desguàs de les seves pròpies contradiccions a qui respon.

“Em sabries donar el nom de les persones que vas matar?...”. Ell, encara, no recordava. “Te'ls diré…”. Vam aprendre a través de Rekarte que fàcil que és reclutar la incertesa quan vius en la immaduresa, que senzill que resulta inventar-se enemics, esculpir el menyspreu al que és diferent. Ens vam assabentar que ETA no era aliena a aquell desconcertant vici espanyol: el nyap. Que el silenci tens dels presos amaga un gest de menyspreu als líders de l'organització, al conte d'una Euskal Herria embolicada en mites. No ens va haver de convèncer de l'evidència sobre les tortures. Vam entendre que el fanatisme patriòtic, quan et deshumanitza fins al punt d'equiparar els morts a la fredor d'un objectiu, et col·loca a un pas del nihilisme.

Vam saber el que eren les ovelles, aquella paraula que Rekarte no deixava de pronunciar com la metàfora de la seva tossuderia. Ens va parlar de la gasolina de l'odi, de l'enemic fictici que et crees, que a l'hora de jugar-se a cara o creu qui prem el gallet, el premi és que et toqui fer-ho, no que te'n salvis. No deixava d'al·ludir a assumptes en què els espectadors comprovàvem, regirats, incòmodes, les ferides obertes. Una obra mestra va ser el que ens van presentar els responsables de Salvados aquest últim diumenge. Un testimoni sorprenent de cruesa i redempció.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Jesús Ruiz Mantilla
Entró en EL PAÍS en 1992. Ha pasado por la Edición Internacional, El Espectador, Cultura y El País Semanal. Publica periódicamente entrevistas, reportajes, perfiles y análisis en las dos últimas secciones y en otras como Babelia, Televisión, Gente y Madrid. En su carrera literaria ha publicado ocho novelas, aparte de ensayos, teatro y poesía.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_