Traduir la Bíblia

No fa gaire, Acantilado, l’editorial dirigida pel malaguanyat Jaume Vallcorba, va editar un llibre que va passar, ai las!, relativament desapercebut: Castellio contra Calvino: Conciencia contra violencia, de Stefan Zweig. Aquest es va documentar, com sempre feia, i va anar a parar a una controvèrsia d’enorme interès per a la posteritat, és a dir, per a tota l’època moderna i contemporània. Ve a ser un llibre que hauria pogut escriure Voltaire segles abans, que també va entrar en les discussions religioses, en el tema de la intolerància i en l’enfrontament entre protestants —l’afer Calas— i catòlics.

Sébastien Castellion (1515-1563), també dit Châtellion, Chasteillon i Castalio en llatí, va ser un humanista, de religió protestant, però amb un perfil que l’agermana molt més amb Montaigne, contemporani seu, que amb Calví i fins i tot amb Luter. Quan els protestants van cremar a Ginebra, de viu en viu (1553), l’aragonès Miguel Servet perquè no creia en el dogma de la Trinitat, Castellion es va enfurismar i va escriure una frase famosa, sempre vàlida: “Matar un home no és defensar una doctrina; és matar un home. Quan els ginebrins van executar Servet no van defensar una doctrina; van matar un ésser humà”. La dita no va fer cap gràcia a Calví, i Castellion, que encara va viure dos anys, va ser considerat heretge pels catòlics (perquè era protestant) i pels protestants (perquè defensava la tolerància i la diversitat de cultures i de religions).

Va deixar una sèrie d’obres que ara no ve a tomb esmentar: avui parlem de la seva traducció de la Bíblia, que es va estampar una sola vegada el 1555 i que, a causa del descrèdit en què va caure l’humanista, no va ser reeditada... fins el 2005, a París, per l’editor Bayard. En llegir el llibre de Zweig vaig sentir una gran pruïja per veure què havia fet Castalio amb les Sagrades Escriptures, i ara fa poc vaig trobar un exemplar del 2005, que ja tampoc no es troba a les llibreries (!).

Castellion va fer una cosa semblant a la que havia fet Luter el 1534 i el mateix que faria, a començament del XVII, l’anònim traductor a l’anglès de la dita King James Bible, o “versió autoritzada”, en la qual, segons uns quants il·lusionistes, podria haver participat Shakespeare mateix. Val a dir: Castellion, que coneixia les llengües hebrea, aramea i grega —les tres en què estan escrits els Testaments, el vell i el nou—, va vessar la Bíblia a una llengua francesa no gaire diferent de la que fa servir Montaigne, fins i tot menys llatinitzada, de manera que els francesos del seu temps poguessin llegir-la com qui llegeix un llibre contemporani. Es tracta d’una discussió general i eterna —cosa que escau, per desgràcia, a la Bíblia—, i resideix en el fet que, de tant de respecte que tenim per la hebrea ueritas i per la graeca ueritas, o per allò que se’n diu la sola scriptura, les versions de la Bíblia, en especial les catòliques, han estat incapaces de fer servir un llenguatge diferent cada vegada que això ha estat necessari amb vista als lectors corresponents, més encara si la llengua de sortida és la catalana, llengua subjecta a contínues transformacions. Una excepció: els Evangelis de Joan Francesc Mira, modèlics pel que fa a aquesta qüestió.

Castellion no es va deixar enganyar per la paraula parthenos de les versions gregues del llibre d’Isaïes, referit a la mare del Messies que un dia havia de venir, i, reculant fins a la paraula hebrea corresponent, almah, va traduir pucelle, que més vol dir “noia jove” que “verge”, variant que ha estat font de malentesos i heretgies. Tampoc no es va estalviar un comentari a les primeres paraules del Gènesi: ¿per què hem dit sempre: “Al començament Déu va crear el cel i la terra”, si Déu no té ni començament ni fi? Castellion va posar, en nota marginal, que seria millor traduir això d’aquesta manera: “Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...”. No hi ha ni una sola Bíblia no hebrea de les que conec —que són desenes, i en moltes llengües— en què el traductor hagi estat tan perspicaç.

Conclusió: vosaltres, els que sabeu hebreu, arameu i grec —millor que no sapigueu llatí, perquè Jeroni us ensibornarà—, feu una nova traducció catalana de les Sagrades Escriptures!