Les contradiccions d’Europa

No és una novetat confessar que crec que som molts els que, sent des de sempre profundament europeistes, vam continuar pensant que necessitem la Unió Europea més que mai, i que per això volem més Europa; però volem una Europa diferent de la que ara estem veient. El projecte europeu s'ha basat des de l'origen en quatre pilars: 1. La necessitat d'actuar units en un món progressivament globalitzat i amb poders emergents, polítics o econòmics, cada vegada més forts. 2. Els avantatges econòmics de ser el mercat més gran del món i una gran potència industrial, amb un enorme capital humà capaç de generar riquesa. 3. La possibilitat de construir una societat amb un alt nivell de benestar basat en la justícia social i en la solidaritat interterritorial. I 4. Aquesta unió no ha d'implicar la renúncia a les identitats, llengües o cultures pròpies de cadascun dels pobles europeus, a les quals se superposa una identitat europea indiscutible basada tant en la història comuna com, sobretot, en la voluntat de futur comú. Aquests quatre pilars tenen noms: unió política, unió econòmica, unió fiscal i protecció de la diversitat.

Les actuacions que estem veient com a respostes a alguns problemes que han aparegut en els últims anys, en bona part a causa de les dificultats econòmiques, estan produint desorientació i desencantament en molts ciutadans. No aconseguim augmentar el pes d'Europa en els problemes mundials; ens costa molt recuperar la qualitat i la força de les nostres economies, i estem donant mostres claríssimes d'insolidaritat, tant en els equilibris interns, com respecte a zones veïnes. Em referiré específicament a aquest tercer punt, que les tragèdies al mar i la situació a Grècia han convertit en rabiosa actualitat.

Fa pocs dies sentia unes declaracions de David Cameron, crec que a l'entrada de la reunió del Consell Europeu convocat amb urgència per debatre l'actuació de la UE al Mediterrani, amb motiu de l'increment de la immigració. Amb paraules aparentment moderades, va dir alguna cosa així com “hem de tenir una actitud de solidaritat i d'acolliment per als refugiats que estan arribant a Itàlia, però també hem de deixar clar que després no es podran traslladar lliurement al Regne Unit…”. Això vol dir que proposa que s'elimini la lliure circulació de ciutadans, i que cada Estat s'ho faci com pugui?

Cameron proposa que s'elimini la lliure circulació de ciutadans, i que cada Estat s'ho faci com pugui?

M'han recordat altres paraules recents de ministres de diversos països, especialment d'Alemanya, però també d'Espanya, parlant de Grècia i dient, més o menys: “Tenen un problema important, continuarem actuant solidàriament i els prestarem diners, però que sàpiguen que els préstecs cal retornar-los fins a l'últim euro, costi el que costi...”. ¿Això vol dir no voler acceptar que segurament Grècia no és capaç de retornar el seu deute si no és a molt llarg termini, amb períodes importants de carència, i amb algunes quitances que quantitativament no haurien de fer trontollar l'economia del conjunt d'Europa?

Aquestes manifestacions, i altres de semblants, es podrien resumir en un concepte que jo formularia així: “Serem solidaris i ajudarem qui ho necessiti, però sempre que això no ens afecti a nosaltres, ni ens obligui a fer algun sacrifici, ni a canviar els nostres comportaments…”. La solidaritat ben entesa! Nosaltres continuem menjant igual i us deixem recollir les sobres que quedin a la taula, o les restes que trobeu a la bossa del contenidor, però no ens demaneu que, per ajudar-vos, renunciem a les postres…”.

La meva reflexió és relativament simple. Europa, actuant de manera unida, té prou força per no continuar sent víctima dels poders financers ni de les petites màfies locals; té prou riquesa per trencar el seu estancament econòmic i reduir notablement la pobresa i la desigualtat; i té la tradició i els valors culturals necessaris per ajudar decididament als seus veïns del sud.

Hi ha tres elements que impedeixen que aquestes potencialitats es transformin en actuacions: 1. La marxa enrere en el procés de construcció de la unitat, a causa de la falta de voluntat dels governs de molts països membres que s'estan resistint a la cessió de competències a la UE, pensant, equivocadament, que així solucionaran millor els seus problemes “nacionals”. 2. La ridiculesa del pressupost comunitari, fruit de la falta d'unió fiscal. Per què no, per exemple, un impost de societats europeu, que a més acabaria amb les deslocalitzacions per motius fiscals i que dotaria la UE d'una enorme capacitat de redistribució interior i de cooperació exterior? I 3. La persistència de majories (evidentment democràtiques) de caràcter conservador en els òrgans de la UE, Parlament i Comissió, que han contribuït a una desregulació progressiva dels mercats, una reducció de l'impuls de redistribució de la riquesa, i un desmantellament de l'Estat de benestar, generant alts nivells de desigualtat i pobresa.

El projecte europeu només recuperarà els seus suports si significa més força, més riquesa i més solidaritat.

Joan Majó és enginyer i exministre