Ambigüitat i accents diacrítics

Hi ha una frase divertida. La jove veu l’amenaça. És de Gabriel Ferrater, de la seva obra Sobre el llenguatge. Vindria a ser la versió lingüística d’aquelles imatges calculadament ambigües, en què al primer cop d’ull veus una figura ben nítida, per exemple d’una dona gran, però algú altre hi veu una noia jove, i és llavors que t’adones que l’ull de la primera és l’orella de la segona, la qual té la cara una mica girada. O aquella altra en què les orelles d’un conill poden ser el bec mig obert d’un ànec. La jove veu l’amenaça. Heu trobat l’altre sentit?

La cerca d’ambigüitats forma part del joc lingüístic, tot i que el context comunicatiu ens sol ajudar a desfer aquesta ambigüitat. Si em conviden a una festa i dic arribarem a l’hora, m’entendran segur si, posem per cas, escric aquest missatge en un whatsapp, però oralment és possible que el meu interlocutor interpreti arribarem alhora, de manera que donarà per fet que jo i una altra persona arribarem al mateix temps, i no necessàriament amb puntualitat. L’ambigüitat existeix, i per bé que genera confusions, tard o d’hora s’esvaeixen. I si no és així, doncs potser és que no ens hem entès.

Tot i això, el recel cap a l’ambigüitat, entesa no com un aspecte propi del llenguatge sinó com un fracàs de la comunicació, va portar a l’establiment de solucions gràfiques amb forma d’accents diacrítics en paraules que, compartint significant, divergien en significat i de vegades en pronúncia. Així, accentuem el verb dóna per distingir-lo de dona, de la mateixa manera que l’ós mamífer ha de dur accent però a l’os de l’esquelet no li fa falta. Vista fredament a l’escalf de l’aula o d’un llibre de text, la llista de diacrítics resulta tremendament útil i el seu estudi, nítidament necessari.

Els retrets que es poden fer a la llista, però, són molts, i convé valorar si el benefici que en traiem, pel que fa a la qualitat de la comunicació, compensa els esforços i el risc permanent de cometre faltes. Albert Pla Nualart ha recordat a les pàgines del diari Ara les objeccions que Joan Solà ja va plantejar sobre la llista dels diacrítics, pel fet de preveure ambigüitats impossibles d’acord amb la categoria gramatical dels mots implicats, o bé amb paraules d’una freqüència d’ús baixíssima. Ho demostra comprovar que avui dia encara preservem l’accent en casos com cóm, cóp, jóc, pórca o ròssa.

La imaginació dels lingüistes —gent retorçada— sempre serà capaç d’idear casos en què les ambigüitats semblin infranquejables, en frases de laboratori maquinades en hores d’insomni. Per exemple, puc plantejar el sintagma la dona contenta i justificar la necessitat d’un accent en el cas que volgués dir la dóna contenta, on el sentit és radicalment diferent i en qualsevol cas hauré de recórrer al context per saber de què parlo. Però, ¿no ens podríem trobar molts casos com aquest, en els quals la necessitat d’un diacrític fos una exigència excessiva? I la frase de Ferrater? ¿No convindria escriure vèu en el cas del verb veure per distingir-ho de la veu humana? No, esclar, seria una fabulació.

El context sempre ens ajuda. Sobre el paper sembla que hagi de ser imprescindible distingir entre l’ós mamífer i l’os de l’esquelet, però curiosament en fer el diminutiu el diacrític desapareix, sense que la comunicació se’n ressenti, ja que poca gent es confondrà en expressions com l’osset de l’orella i l’osset de peluix. Sempre el context, com passa amb algunes paraules que, afortunades, són homògrafes però no necessiten banderilla, com ara rap, que tant pot ser un peix com un estil de música urbana. Podríem inventar amb traïdoria alguna frase en què aquests mots es confonguessin, però no passaria d’aquí.

S’hi pot objectar oportunament que els diacrítics també serveixen per prescriure una pronúncia correcta, ja que en molts casos les paraules implicades, tot i que són homògrafes, presenten obertures diferents de la vocal. És el que passa a dona i dóna, en què la primera té una vocal oberta, i amb son/són i soc/sóc. Tanmateix, que aquests accents són arbitraris ho demostra el fet que, també arbitràriament, hi ha parelles de paraules que en podrien dur i se n’escapen, com el bec de beure i el bec dels ànecs, el sou del salari i el sou del verb ser, o el moc de moure i el moc dels nassos.

No es tractaria de suprimir tots els accents diacrítics, només uns quants, els realment inútils. Ni tampoc es tracta, ja que hi som, de suprimir tota l’accentuació, d’acord amb la brama que corre arran d’un article juganer de Toni Soler. L’esmena de les regles de l’ortografia ha de ser quirúrgica, precisa, correctiva, buscant el que no funciona per reconduir-ho sense haver de fer net de la pròpia trajectòria. Altrament encara prendrem mal.