El Macba i altres relats neomuseístics

Un dels primers retrets a la museografia institucional el va fer Paul Valéry en un article publicat a la premsa francesa el 1923. “No m’agraden massa els museus. A la primera passa que faig cap a les coses belles, una mà m’arrenca el bastó, un rètol em prohibeix fumar”. El disgust del poeta i pensador francès tot just començava després de considerar la sala d’escultures “un tumult de criatures congelades on cadascuna demana, sense obtenir-ho, la inexistència de totes les altres”. La de pintura tampoc se’n va salvar: “Davant meu es desplega en silenci un estrany desordre organitzat. Soc presa d’horror sagrat. [...] Surto amb el cap revolt i les cames tremoloses d’aquest temple dels plaers més nobles. El magnífic caos del museu em segueix i es combina amb el moviment viu del carrer”. La museografia —una metadisciplina narrativa que orbita al voltant de l’objecte, el subjecte, l’espai i el temps— sempre ha estat al centre d’un debat que amb el canvi de mil·lenni s’ha intensificat. Nous temps requereixen noves mirades ja sigui per a una estela funerària de la necròpolis de Novilara o una mastodòntica escultura inflable d’Eva Fàbregas.

No són dos exemples triats a l’atzar. El primer és una de les peces estrella del Museo Archeologico Oliveriano de Pesaro, on es pot resseguir el fil de la història d’aquesta regió adriàtica des del neolític fins als inicis de la civilització cristiana. Aquest nou setup ha estat conceptualitzat per STARTT, un estudi d’arquitectura de Roma vinculat amb l’art i el disseny urbà. En col·laboració amb l’equip del museu, han reorganitzat la vasta col·lecció arqueològica seguint un criteri científic, l’han relligat amb l’arquitectura del Palazzo Almerici i han incorporat a la narrativa museogràfica un vessant lúdic i metafòric. Com quan es permeten obrir calaixos per observar objectes, com quan sembla que estàs entre les rases d’un jaciment arqueo­lògic i ets testimoni de l’obertura d’una tomba mil·lenària. Aquí és el visitant qui escull el fil narratiu, que li proposa un recorregut oníric i amb salts temporals. Un recorregut amb una intenció poètica (pel tribut a l’artista povero Jannis Kounellis) i també una intenció fragmentària, i no només per les pedres epigrafiades penjades com a quadres que relaten la vida de la Pesaro romana a pinzellades.

El segon exemple —una nova versió de la impactant instal·lació Supurant (2023-2024) que Fàbregas va crear l’any passat per a la Fundación Botín— també és una peça estrella. En aquest cas, de Col·lecció Macba. Preludi. Intenció poè­tica, el darrer capítol d’una proposta que vol reflexionar sobre el llenguatge expositiu de l’art contemporani i on el visitant també és convidat a escollir el seu propi recorregut. Les comissàries Elvira Dyangani Ose, Antònia Maria Perelló, Clàudia Segura Campins i Patricia Sorroche —inspirades per un assaig homònim del poeta i filòsof caribeny Édouard Glissant— han escollit una setantena d’obres i les han posat al centre del relat, superant els límits formals de la white box. Amb quina intenció? Desentrellar la relació que les obres estableixen amb l’entorn i amb qui les observa, però també entre elles, allò que tant trobava a faltar Valéry en els museus de fa un segle.

En aquest espai de nova convivència, inèdit i mutable, habiten obres del fons del museu, algun préstec extern i també les noves incorporacions. Més enllà de la voluminosa instal·lació de Fàbregas —que recorda un organisme viu que vol apropiar-se de l’entorn—, veureu propostes interessants, subversives i desitjables, com les de Mireia Sallarés, Eulàlia Valldosera, Eva Lootz, Lara Fluxà, Helena Vinent, Carmen Calvo... Hi ha espurnejos de genialitat, d’inconsciència, de desig, d’anhels, gestos que travessen i enlluernen. Es palpa la intenció poètica que, paradoxalment, es genera des de l’espai no ocupat, que és el que transita el visitant. Perquè és ell —o tu o jo— qui l’experimenta amb la seva corporeïtat i percepció. “Rien n’est vrai, tout est vivant”, va dir Glissant pensant en la poesia. Res és veritat, tot és viu. Potser perquè, per anar més enllà del poema, cal tindre la sensació que si el deixes tendiràs a tornar-hi. I no seria aquesta la més poètica intenció de l’art?