A la recerca de l’euro perfecte

"L'euro va néixer després de converses educades, corteses, atentes, fines i civilitzades entre cavallers". Amb certa ironia, el vinyetista Francisco Ibáñez s'esforçava en ¡Llegó el Euro! a narrar la gestació de la moneda comunitària en un parell de vinyetes. Els líders europeus acabaven a bastonades per imposar la divisa pròpia al canceller alemany Helmut Kohl. Els deu anys que va trigar la Unió Europea a dissenyar, produir i estrenar la seva moneda única no van acabar així, tot i que les seves llargues negociacions gairebé podrien haver protagonitzat un còmic propi. Quin era el color adequat dels bitllets. Com fer-los segurs i adaptat a cecs. Quines imatges, sense ser representatives d'un país, convencerien tothom. Qüestions com aquestes apareixien dia a dia en les reunions del comitè encarregat de trobar la divisa comunitària i els set bitllets adequats.

El Banc Central Europeu (BCE) s'endinsa 25 anys després en la cuina d'aquell acord amb The first euros (Els primers euros), un llibre escrit per Antti Heinonen, exdirector de bitllets, que rememora el que va passar entre bastidors de les negociacions, des del començament, a principi dels noranta –abans fins i tot que els dotze membres signessin l'Acord de Maastricht el febrer del 1992– fins al 2013, quan va aparèixer la sèrie Europa, segon disseny dels set bitllets d'euro.

La primera decisió responia a una de les preguntes més difícils: el bitllet, al contrari que la moneda, seria igual a tota Europa. Era el símbol d'unió, representat en un mapa sense fronteres i mirant al futur. Això deia la petició als artistes triats, però el comitè buscava també trobar els materials menys contaminants, la producció més barata i la seguretat òptima. La part artística s'unia a la pràctica. Era una cosa que els europeus farien en el seu dia a dia. Calia fer un disseny que, per grandària i forma, valgués per als caixers de tot el continent, amb sigles i lletres intel·ligibles en els idiomes comunitaris. Detalls aparentment simples, en què havien de posar-se d'acord.

El llavors anomenat ecu –que va passar a ser euro en la reunió de Madrid del 1995– havia de semblar bé als 12 membres del Tractat de Maastricht, sense mostrar cap biaix. Cada banc central va enviar dos dels seus màxims experts en impressió de bitllets. Amb ells van començar les negociacions sobre qüestions concretes.

La grandària, per exemple, podria haver estat una discussió petitar, però es va convertir en una de les decisions clau. Tenir bitllets de diferents grandàries significava dissenyar caixers més moderns, però suposava al mateix temps avançar en un dels seus reptes més rellevants: facilitar-ne als cecs el reconeixement. Abans de l'euro, els bitllets més grans els tenien els alemanys, amb els de 1.000 marcs, de 178 per 88 mil·límetres, mentre que el més petit era el de 1.000 lires italianes, de 112 per 61 mm. El país més conflictiu va resultar ser, no obstant això, Finlàndia, els bitllets del qual havien estat des del 1955 de la mateixa grandària. Ara es veien obligats a acceptar entre cinc i set centímetres de variació entre els euros. Una polèmica momentània que es va acabar diluint al país escandinau. El mínim era 120 mil·límetres d'amplada i 62 d'alçària. Si hagués estat més petit hauria fet la impressió poc eficient. Per simplificar la tecnologia, així mateix, els bitllets de més valor –100, 200 i 500 euros– tindrien la mateixa grandària.

Però, juntament amb la seguretat, el dibuix es va convertir en la pedra angular de la personalitat del bitllet, en el que es fixaria el públic i el que uniria aquesta Europa abstracta. La imatge clàssica d'un bitllet presentava persones il·lustres, però, per l'ànim d'unificació, la persona o lloc no podia ser aquesta vegada específica d'un país. Les imatges serien cares anònimes o paisatges comuns i abstractes. Poemes, mitologia, mapes històrics, pares fundadors d'Europa o fauna i flora eren alguns dels temes proposats.

El vencedor va ser l'artista gràfic Robert Kalina, premiat pel seu simbolisme. El jurat va decidir escollir aquest disseny entre la resta de finalistes (d'allò més variats) aplaudint els "ponts que connecten les persones d'Europa amb els continents del món, i les portes obertes al futur". Van quedar pel camí formes picassianes o dibuixos de persones, que, sense trets específics, representessin el continent. Després que s'imprimissin els bitllets, no obstant això, no van trigar a aparèixer arquitectes que reconeixien els ponts.

Va ser l'expert en art Jaap Bolten el que va proposar basar-se en la roda cromàtica, inventada per Isaac Newton, per triar la base de colors. Els bitllets més comuns –de 10, 20 i 50– tindrien els tres colors primaris: vermell, blau i groc. Els més valuosos, d'altra banda, serien impresos en secundaris, i el més fàcil de distingir, el morat, seria el de 500, el més valuós. Per diferenciar els bitllets amb semblances en la seva denominació (10 i 100, 20 i 200), els donarien els colors oposats a la roda, i també es buscaria la màxima diferenciació possible entre les denominacions consecutives (5 i 10, 10 i 20, 20 i 50...). El pla inicial era que el de 50 fos groc, però es va alternar el color amb el de 200 perquè es temia que el del primer, d'ús més freqüent, pogués descolorir-se.  El gris neutral quedava per al bitllet més petit, de cinc.

El disseny havia de deixar espai, així mateix, per als codis de seguretat, les sigles que en cinc idiomes anomenaven el BCE, la signatura i per a aquest mapa sense fronteres ideal. Reflex d'una Europa, els euros de la qual serien el seu màxim símbol.