La pàtina fràgil de la civilització

Hollywood ens ha ensenyat a veure el final de la II Guerra Mundial com un retorn a la sensatesa i la calma després de l'infern que va viure Europa, a l'abric del pla Marshall i de l'esperit de concòrdia que acabaria forjant en l'embrió de la futura Unió, avui amenaçada per fora i per dins. Els rostres cisellats de les seves estrelles encarnen en l'imaginari col·lectiu la versió optimista de l'“amic americà”, aquest somni heroic que hauria vingut a rescatar un continent reduït literalment a runes, encara que capaç de ressuscitar al cap de poc temps, com l'au fènix, després de recobrar el seny com per art d'encantament. La més devastadora contesa coneguda hauria il·luminat el període de més prosperitat europeu, final feliç que suposadament confirmaria la tan unànime com infundada fe en la millora inexorable del món, implícita en el mite del progrés.

Molt diferent, no obstant això, va ser el que en realitat va passar durant la dècada posterior a l'alliberament d'Auschwitz, com revela la lectura de Continente salvaje (Galaxia Gutenberg, 2014), una investigació documentada feta pel jove historiador Keith Lowe, la sobrietat, ponderació política i concerniment moral del qual recorden les qualitats que l'enyorat Tony Judt va mostrar en el seu clàssic Postguerra. I que la seva esgarrifosa i colpidora exposició d'aquest llarg i desconegut purgatori porten a la memòria les que Timothy Snyder va oferir fa pocs anys a Terres de sang, a propòsit del dement genocidi que a principis dels anys trenta, en un ampli territori comprès entre Polònia, Bielorússia i Ucraïna, va causar el xoc entre els totalitarismes nazi i soviètic.

Com el superb estudi de Snyder, el de Lowe suscita en el lector una barreja d'estupefacció i horror, perquè a més de la coneguda destrucció de la indústria, l'agricultura, les ciutats i les vies de transport, la II Guerra Mundial va desencadenar una calamitat més terrible encara, i molt més ignorada: la del fràgil teixit moral sense el qual la vida humana digna d'aquest nom es degrada en existència inhumana, quan no en extermini irreparable.

Al contrari del que suposen les creences majoritàries, l'horror no va acabar amb el suïcidi de Hitler al seu búnquer i amb l'alliberament dels supervivents de Treblinka i Mauthausen: almenys fins a mitjan anys cinquanta, milions d'europeus van patir gana i privacions horribles, desemparament o reclusió, persecucions i exilis forçats, deportacions ètniques massives, esclavitud i tortures, sevícies i violacions patides per milers de dones, a més d'incomptables execucions sumàries impulsades per la venjança indiscriminada, quan no per la pura abjecció. Denunciats fa pocs anys per Paul Preston a L'holocaust espanyol, els horrors de la nostra postguerra es van multiplicar a l'est del Rin i el Danubi a causa de la caiguda en la barbàrie que va succeir a l'apocalipsi.

Malgrat que massa artistes i pensadors van trigar a assumir-ho, n'hi va haver un grapat –Horkheimer, Adorno o Camus– que van reparar de seguida en el fet que aquesta nova i oficiosa guerra dels 30 anys, els inclosos entre el 1918 i el període que Lowe estudia, va implicar efectes transcendents. En primer lloc, perquè va esmicolar la utopia del progrés sense volta enrere encunyada pels filòsofs de la Il·lustració, convençuts que la deïficada raó seria per si sola capaç de guiar la humanitat sencera, a través d'una senda de creixent educació, igualtat i justícia, cap a un horitzó de perpètua pau i emancipació. I després perquè, en revelar que aquest progrés és sempre susceptible d'abrupta regressió, va mostrar com de trencadissa i vulnerable és la civilització, aquest delicat edifici polític, ètic, econòmic i institucional que el calvari de les dues guerres mundials –i de les seves terribles postguerres– va reduir a cendres.

El lector arriba exhaust a l'última pàgina de Continente salvaje, no tan sols trastornat pel minuciós exposé, sinó alarmat per la informació que dóna sobre el temps present aquest període mistificat per la maniquea propaganda oficial, durant més de mig segle obcecada a atribuir la culpa de tots els mals al nazisme alemany –des de lluny el principal, encara que no l'únic dels seus responsables–, i així eximir-ne els incomptables subjectes i col·lectius que van participar en l'incendi, així com els Estats que van revifar-ne les flames.

Des de llavors, per primera vegada, milions d'europeus han gaudit d'una pau i una prosperitat relatives que segueixen donant il·lusament per descomptades, imbuïts d'aquest pensament màgic que suposa garantit el progrés, malgrat fins i tot els penediments que la vigent crisi provoca. Que potser els polítics, financers, empresaris i ciutadans corruptes que han arruïnat l'economia i que han minat l'esfera pública ignoren els horrors passats i els perills presents? O són perfectament conscients d'això i del fet que la seva manera de procedir perjudica les bigues mestres de l'edifici i els seus mateixos fonaments? A quin nou precipici ens porta el seu cinisme desvergonyit, la seva estupidesa i la seva indecència?

Albert Chillón és professor de la UAB i escriptor.