Violació conjugal sense condemna

A Lituània, Estònia, Hongria i Polònia hi ha violacions que queden impunes. Les legislacions d'aquests països no defineixen com a delicte explícit les agressions sexuals dins del matrimoni. Les organitzacions de dones critiquen que això dificulta la denúncia i la persecució d'aquests crims. Les Nacions Unides i el Consell d'Europa han instat els països a penalitzar de manera clara la violació dins d'una relació de parella, però a la Unió Europea set dels 28 estats membres no ho han fet. A més, només 9 de 20 països que ho van signar han ratificat el Conveni d'Istanbul –l'Estat espanyol entre ells–, que parla clarament sobre aquest tipus de violència sexual. Els països tenen fins al novembre per traslladar una directiva comunitària de protecció a les víctimes de delictes –incloses les d'aquestes agressions– que augmentaria la salvaguarda i homogeneïtza les lleis.

Un 25% de les dones amb parella han patit alguna vegada abusos sexuals per part del seu company, segons dades de l'Organització Mundial de la Salut. La macroenquesta de l'Agència Europea de Drets Fonamentals va revelar l'any passat que a la UE una de cada quatre dones han passat per aquesta situació. Però la majoria de les estadístiques nacionals no recopila dades sobre violació conjugal, explica la sociòloga Carline Wagens. “Com a màxim, diu, s'inclou si l'autor és conegut”. La falta de dades sobre aquestes agressions, alerta l'Institut Europeu d'Igualtat de Gènere, invisibiliza el problema.

L'ONU insta a penalitzar de manera explícita l'abús dins la parella

Malgrat les recomanacions de les institucions internacionals, la majoria dels països que no explicita com a delicte la violació conjugal insisteixen que no és necessari. Les lleis existents, argumenten els governs d'Hongria i Letònia, ja protegeixen les víctimes. Però una anàlisi de les regulacions del Lobby Europeu de Dones dóna compte de situacions de desprotecció a Lituània o a Bulgària.

A Eslovàquia, on la llei tampoc és clara, només el 2014 hi va haver sis denúncies sobre violència sexual dins d'una relació, segons una investigació de la radiotelevisió pública; un dels mitjans que aquests dies dedica part de la seva cobertura a aquest problema (també s'han centrat en això Siol, a Eslovènia; Eesti Päevaleht, a Estònia, o DN, a Suècia). Tot això malgrat que els estudis d'incidència mostren que un 40% de les víctimes de maltractaments ho són també, de manera recurrent, de la violència sexual.

“La falta de concreció en la tipificació del delicte no implica que no es pugui perseguir el violador si està casat, per exemple, amb la víctima, però sí que provoca llacunes legals que fomenten que quedi impune”, assegura l'advocada Rachel Kennedy. En alguns estats nord-americans, tampoc s'esmenta explícitament, denuncien les organitzacions de drets civils.

La violació és un delicte que en un alt percentatge queda impune: un 99%, segons diversos estudis. Primer, perquè tan sols es denuncien al voltant d'un 20% de les agressions; després, perquè només es condemna entre l'1% i el 5%, segons indiquen diferents investigacions internacionals –com una que va dur a terme els anys 2008 i 2010 l'Institut Europeu de Prevenció i Control del Crim.

Aquesta impunitat, a més, és més gran si l'autor de l'agressió és la parella de la víctima, assegura el professor de medicina forense i exdelegat del Goven contra la violència de gènere Miguel Lorente. “Aquestes agressions es persegueixen normalment amb dos criteris: que hi hagi lesions físiques manifestes i que encara que l'agressor no ho reconegui, l'ADN o altres indicis indiquin el contrari. Tots dos es difuminen quan es produeix dins d'una relació, ja que el violador sempre addueix que la relació va ser consentida. I la situació es complica quan la legislació és poc clara i no hi ha protocols estrictes que facilitin la denúncia a la víctima i la seva recollida per part de les autoritats”, incideix.

Els experts adverteixen que les llacunes legals frenen les denúncies

A Espanya, el Codi Penal no esmenta explícitament la violació conjugal, encara que la llei contra la violència de gènere sí que inclou els atemptats contra la llibertat sexual. Tot i així, denunciar-ho no és fàcil per a les dones. “Parlar de relacions sexuals forçades és un gran tabú. Fer el pas i anar a la policia a parlar dels cops i els insults és molt complicat, però és encara pitjor parlar dels abusos”, explica Antonia A. Aquesta historiadora de 49 anys va patir maltractaments per part del seu marit durant 17 anys. Ara, quan ja en fa cinc que el va deixar i es va divorciar, recorda que, al principi, era molt més conscient de la gravetat dels cops que de les agressions sexuals. “Era el meu marit, com podia ser un abús?”, diu.

Tampoc als països amb lleis proteccionistes com França –on el Govern i una ONG van engegar una campanya el 2013 per treure a la llum aquest delicte– o Espanya és fàcil aconseguir condemnes. Hi ha sentències que parlen de “lesions pròpies del joc amorós” o que es refereixen a una relació de submissió habitual; no a una violació.

L'últim informe de l'ONU Dones sobre l'accés de la dona a la justícia, que analitza els sistemes que penalitzen la violència contra la dona –i que també parla de les mancances dels països europeus–, mostra que s'han produït alguns avenços en l'última dècada en el reconeixement de la violació conjugal com a delicte. Turquia, per exemple, ho ha tipificat en el seu Codi Penal; Costa Rica, Etiopia, Perú, Guatemala i Uruguai han derogat les lleis que permetien al violador evitar la pena si es casava amb la víctima. No obstant això, en altres països, la situació encara és crítica. A l'Índia, per exemple, segons una llei del 2013, una relació sexual en l'àmbit de la parella només es podria considerar violació si l'esposa té menys de 15 anys.