Refundar amb polítiques de sempre

Gairebé simultàniament, al mateix temps que el ministre Wert constatava des de les pàgines del Butlletí Oficial de l'Estat que la felicitat estava vetada als sense Déu, el Parlament s'esforçava per llançar en braços de l'ateisme els qui els quedés una mica de fe en la família Pujol i la seva CDC. Encara que Wert no alberga dubtes de com ha de ser la seva croada, Convergència està immersa en una crisi existencial: es debat entre fumigar casa seva contra la corrupció i avalua si és millor quedar-se dins –amb el risc de morir intoxicat– o abandonar l'habitatge i mudar-se a un piset més modest. Mentre els exegetes opinen sobre pros i contres, el Govern català continua amb pas ferm la seva activitat per les vies habituals: “concessionant” –neologisme de privatitzant– serveis i aprimant les estructures d'Estat ja existents.

Per parlar de refundació, d'aquestes sublimades noves estructures d'estat, cal començar per fer transparent l'acció de Govern i no permetre que la més mínima ombra plani sobre procediments i actuacions. I ara mateix els trets no van per aquí. Encara es desconeix quant ha de pagar la Generalitat a Acciona pel fiasco de la privatització d'Aigües Ter Llobregat –el 2012– i la seva impugnació judicial. Les estimacions indiquen que són 300 milions d'euros a retornar, més les inversions efectuades fins ara i la contraprestació pel lucre cessant. Un altre èxit ha estat l'“operació” de venda de Túnels del Cadí. BTG-Pactual els va adquirir el 2012 per tot just 60 milions d'euros i l'any passat els va vendre per 146 milions. Però no sembla que els procediments canviïn. Més aviat s'insisteix en el nyap.

Fa uns dies el Departament de Salut va decidir que hi hagués participació privada per vendre el big data sanitari, és a dir, les dades “anonimitzades” dels usuaris de la sanitat pública catalana. El Parlament havia frenat temporalment el projecte de vendre per 25 milions d'euros la gestió d'aquesta informació per vuit anys a una empresa privada. Però fa tot just una setmana Boi Ruiz va tornar a obrir la porta a aquesta possibilitat, que està sota la lupa del Comitè de Bioètica de Catalunya i de l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades, i que el Síndic de Greuges ha posat en quarantena.

Ara bé, l'ambient business friendly sembla fer inaudible tota prevenció. En una societat en la qual abunden els “dinamitzadors empresarials” –fins i tot amb un cognom que, asseguren, no han utilitzat a Catalunya–, cal vacunar-se contra la corrupció molt temps abans. Les “portes giratòries” –de les quals l'Institut Català de la Salut és un catàleg prolix– s'han convertit en estructura d'Estat i han cobrat carta de naturalesa abans que l'Agència Tributària. Per això no deixa d'inquietar aquesta venda de dades sanitàries, com tampoc les prioritats que la Generalitat ha avançat per a la llista Juncker.

Gairebé simultàniament a la privatització del procés del big data de salut, es va conèixer la notícia que la Generalitat havia enviat al Govern estatal les seves peticions per al pla Juncker, que suposa més de 6.800 milions d'euros procedents d'Europa per injectar a l'economia catalana. Doncs bé, també en això CiU ha tirat per la borda la seva pròpia doctrina. El senador Salvador Sedó va dir el 10 de febrer passat a la cambra alta que aquestes inversions s'havien de pactar amb ens locals i agents socioeconòmics. Però ja era tard: la llista havia estat enviada al Govern estatal –que la pot empitjorar– sense comptar amb aquestes col·laboracions. Grans companyies s'emporten sobre el paper més de 3.000 milions, malgrat que el mateix conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va advertir que “si s'acaba donant simplement una subvenció a una empresa privada, doncs, a part que això no està bé, no tindrà cap efecte expansiu addicional”. Però les bones intencions van desaparèixer escombrades per les dinàmiques de la història. Quan s'havia de negociar la llista de prioritats en qüestió, l'executiu català anava de cul preparant el 9-N.

Governar no és fàcil, però quan es posa l'accent a edificar estructures d'Estat, quan es nomenen comissionats per a la transparència, quan s'assegura que s'està preparat per liderar una nova forma de fer política no pot caure en els vicis de sempre. No és fàcil que un partit vell i malalt trenqui motlles i abandoni tics.

La comissió antifrau de dilluns passat no va ser un reality show, com va sostenir interessadament el president Mas. El Parlament va ser un mirall que va retornar a Catalunya la seva pitjor imatge: la d'una realitat nacional convertida en negoci familiar, rendida a la cultura del pelotazo, en contra del relat oficial del patriarca Pujol. Urgeixen amputacions sense saber amb certesa si el malalt pot salvar la vida.