Un psicoanalista per a Lorca i Dalí

Aquesta és una història de lluminosos –i tràgics– encadenaments. Per resumir-ho: un jove alumne de psiquiatria a l'Espanya dels anys vint queda impactat per a tota la vida després del seu pas per la Residencia de Estudiantes. La sorpresa es deu, molt probablement, al proselitisme de dos companys: un fanatitzat Salvador Dalí entorn de la figura de Freud i un Federico García Lorca subjugat per la teoria dels somnis. Intenta convertir-se en pioner –sense èxit– de la psicoanàlisi a Espanya i acaba fundant, ni més ni menys, que l'inici de les teràpies amb aquest mètode a l'Argentina.

Es deia Ángel Garma i era de Bilbao. Va venir al món el 1904. Va passar per Madrid, Berlín, París i Buenos Aires, però va voler, en morir el 1993, que les seves cendres fossin escampades per la ria biscaïna. Havia nascut en un ampli pis del pròsper eixample, que avui és la Gran Via, i a la seva tendra infància va patir un trauma que probablement li obria les portes de les seves angoixes: el seu pare es va suïcidar, atenció, de dos trets. Set mesos després, la seva mare va contreure matrimoni amb el seu cunyat. Estrany, si més no.

Va ser alumne de Ramón y Cajal i va compartir classes amb Severo Ochoa

Anys després es va topar amb una revelació que hauria de canviar la seva vida i la d'altres il·lustres noms que l'envoltaven. Es formava a l'entorn de la Institución Libre de Enseñanza i va ser alumne de Santiago Ramón y Cajal. Va entrar a la Residencia de Estudiantes en plena època d'esplendor. Amb Buñuel, Lorca, Dalí de veïns i un Severo Ochoa incubant-se al món de la ciència, amb qui compartia hores al laboratori que tenien al soterrani.

A la meitat d'aquell ambient afamat de saber, libèrrim, on ningú evitava la histèria de la seva pròpia curiositat, va caure com una bomba la publicació de les Obres completes de Sigmund Freud. El mateix creador de la psicoanàlisi semblava fascinat davant l'esdeveniment. “Abans que a França!”, va exclamar quan es va assabentar de la notícia sobre la divulgació del seu treball, comenta l'hispanista Ian Gibson. L'Espanya preguerracivilista era així: un luxe d'inquietuds connectades amb la modernitat que després van ser aniquilades per l'odi.

Lorca i ell van forjar gran amistat i interpretaven junts els somnis

Els llibres, prologats per Ortega y Gasset, van aparèixer a Biblioteca Nueva. Corrien per les habitacions de la Residencia, recorda José Moreno Villa a les seves memòries. “Per a ells va ser una revelació gairebé religiosa”, apunta Gibson, biògraf a tres bandes de la davantera que formaven llavors el poeta, el pintor i el cineasta.

Es passaven com si fos droga dura la Psicopatologia de la vida quotidiana, l'assaig sobre sexualitat infantil, La interpretació dels somnis, Tòtem i tabú… S'autoanalitzaven en teràpies de nits sense fi. Lorca i Garma entre ells. Van forjar gran amistat, es professaven estima mútua de carisma a dues velocitats, coquetejos amb el surrealisme, temporades d'esquí primitiu per Sierra Nevada en escapades a Granada i afició a espantar fantasmes.

Els somnis, els somnis sempre. Comentats i escodrinyats sense por del clarobscur de les seves ànimes nues mentre els envoltava el gel. Ara es pot contemplar a El público, l'obra de Lorca transfigurada en òpera i en cartell aquests dies al Teatro Real. La seva peça teatral més autoterapèutica. “Pràcticament em trobava cada dia amb ells, menjava i conversava. Va ser una convivència que em va brindar idees molt interessants que després em van servir molt”, va comentar Garma al seu biògraf Iñaki Markez. “A Lorca l'apreciava molt i a Dalí, contràriament, el menyspreava, jo crec que molt més”, afirma l'autor d'El bilbaíno Ángel Garma. Fundador del psicoanalisis en argentino, publicat per la BBK, amb pròleg de José Guimón.

Del primer, que patia segons les seves pròpies paraules, “el que els psicoanalistes anomenarien complex agrari”, el terapeuta va comentar: “Era encantador, simpàtic, brillant i una mica neuròtic, també. Podia ser molt cruel amb els que l'estimaven. Però va estimar molt i també va patir per amor”.

Garma ho va saber de bona font. Perquè després dels seus primers passos estudiantils amb teràpies de prova en les quals es va poder divertir al costat de Lorca, Dalí o Pepín Bello, va viatjar a Berlín, va establir relacions entre l'entorn de la psicoanàlisi i va rebre la benedicció de Freud per ser pioner de les seves tècniques a Espanya. “Els meus millors desitjos perquè tingui èxit a la seva pàtria”, li va escriure el guru. Ho va provar però ràpidament va sentir el rebuig dels cercles psiquiàtrics. Tot i això, recorda que el seu primer pacient en tornar d'Alemanya, tancant el cercle lorquià, “va ser un jove que havia patit el rebuig del poeta”.

Mai en va revelar la identitat. Però li va aportar grans pistes sobre les seves connexions psicosomàtiques: “Estava molt enamorat de García Lorca, i ell no li feia gens de cas, i això li provocava enveges per les seves relacions amb altres nois joves. Quan aquesta situació va empitjorar, ja que el pacient va haver d'allunyar-se de la seva mare perquè havia aconseguit una beca d'estudis a l'exterior, va començar a patir intensos conflictes psíquics i una úlcera duodenal”.

Si amb tot això no n'hi hagués prou per justificar una vida, queda la glòria. Una glòria en la qual, com en gairebé totes, influeix l'atzar. És a un bilbaí a qui en gran part es deuen tots els acudits sobre psicoanalistes argentins que se'ls acudeixin. O més ben dit, una part crucial de la seva pròpia identitat. Arnoldo Liberman, terapeuta lliurat a la música i a la poesia, que entre els seus pacients hi va haver tres anys Rafael Alberti, ho afirma rotundament: “Garma va ser, al costat d'Arnaldo Raskovsky, el fundador de la psicoanàlisi a l'Argentina”. Al costat seu i d'altres com Pichon-Rivière, van formar l'Associació de Psicoanàlisi en aquest país cap al 1942. Es va convertir amb el temps en una de les més importants del món, assegura Bertrand Gambier, director de la revista ‘Intramuros’ i gran seguidor de Garma.

Al basc l'assistia a més l'autoritat de la seva formació alemanya al costat d'alguns dels pares del mètode com Max Eitingon o Theodor Reik. Ràpidament es van adonar que el camp d'acció multiplicava la seva influència en un país amb una classe mitjana ascendent, sense prejudicis i en una gran ciutat, amb sis milions d'habitants llavors.

Hi va desembarcar el 1938. Hi tenia llaços familiars. S'hi va establir i va ampliar la seva influència amb una vasta obra. Els joves es barallaven per estudiar al seu costat la teoria dels somnis i els seus avanços en malalties psicosomàtiques. El Parkinson va anar delmant les seves fortaleses, però no per això va renunciar a rebre homenatges per tot el món. Ateu, anticlerical, lleialment republicà i al·lèrgic a l'obscurantisme que entre altres coses va impedir que tingués acceptació la seva prèdica de la psicoanàlisi a Espanya, en tornar a Bilbao, va voler que el portessin a la parròquia de Sant Vicent a Abando i allà va tocar la seva pila baptismal… Angoixes no resoltes de la psique?