Portentosa família

Encara que l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol (i la seva portentosa família) fa l'impossible per ridiculitzar les institucions d'autogovern que ell mateix va contribuir a edificar, no acaba de triomfar en l'obstinació. La comissió antifrau del Parlament davant la qual ha tornat a declarat després de la seva autoconfessió d'haver perpetrat un frau fiscal durant 34 anys està resultant molt més útil del que ell i d'altres suggereixen.

En un país amb escassa tradició d'investigacions parlamentàries, i més si se solapen amb procediments judicials criminals, l'expectativa de grans resultats no s'ha d'exagerar. Però la comissió antifrau catalana està duent a terme una tasca notable: contribueix a la desacralització de les llegendes i els mites associats al nacionalisme català durant 30 anys. No es tractava, contra les seves autoproclames, de la representació de “tot bon català”, davant dels presumptament mals catalans i els pèssims espanyols. Els tics autoritaris, personalistes i clientelistes del pujolisme estan quedant clarament reflectits.

També queda al descobert una manera de governar patriarcal i despectiva, proteccionista i excloent, la del fundador del moviment. Els exabruptes i les burles del veterà polític, la seva altiva esposa i el seu esmunyedís primogènit configuren un saborós tot i que lamentable anecdotari que teixeix una cortina de fum sobre les seves presumptes irregularitats, sí. Però al mateix temps marquen una sospita cada vegada més creixent, profunda i estesa: per què no acompanyen les seves protestes d'innocència d'una sola dada concreta? De la documentació corresponent al presumpte llegat de l'avi Florenci; o dels moviments dels comptes corrents d'aquest llegat i dels legataris, als paradisos fiscals on es va ocultar la fortuna il·legal i secreta. Amb un simple extracte tot quedaria clar: seria o l'antídot o la prova més eficaç sobre les enraonies, que ell minimitza amb la cantarella: “Diuen, diuen, diuen”.

La declaració de Jordi Pujol Ferrusola sobre la seva amistat íntima amb el successor polític del seu pare, Artur Mas, sigui ingènua o amenaçadora, o totes dues coses, recorda el que Mas intenta obsessivament de fer oblidar: que és l'hereu no només del moviment. Sinó també de la família.