“Em preocupa la perversitat de les polítiques que es fan contra l’ablació”

Des d'un humil despatx al mastodòntic campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, Adriana Kaplan i l'equip d'investigadors que dirigeix a la Fundació Wassu-UAB han aconseguit aixecar el veto a Gàmbia sobre la mutilació genital femenina (MGF). A través del seu Observatori Transnacional d'Investigació Aplicada a la prevenció de la MGF, l'organització científica treballa, des de fa 27 anys, a dues bandes, entre Espanya i Gàmbia (on el 78% de les dones estan mutilades), per eradicar la pràctica. Amb el "coneixement i el respecte" per bandera, Kaplan ha aconseguit penetrar en les entranyes d'aquesta tradició mil·lenària i formar diverses generacions de professionals de la salut gambians per posar fi a aquestes pràctiques i tractar les conseqüències que pateixen, tota la vida, les dones mutilades.

Pregunta. En ple segle XXI, 120 milions de dones són víctimes de la mutilació genital femenina i uns 30 milions de nenes estan en risc. Això és tradició o barbàrie?

Resposta. És una tradició mil·lenària, però no totes les tradicions són bones i aquesta viola els drets de les nenes, que en pateixen les conseqüències al llarg de la seva vida.

P. Sobre la base de quins arguments es continua sustentant avui la MGF?

S’estigmatitza una població que es pot reconèixer fàcilment

R. D'una banda, es justifica per raons de neteja i higiene: no contaminen els aliments, per exemple; també per estètica, perquè uns genitals circumcidats són més bonics. Un altre motiu és per preservar la virginitat de la nena en el matrimoni i evitar la promiscuïtat. I també hi ha les raons religioses, però no tots les comparteixen. Hi ha algunes ètnies que se sustenten en la religió per mantenir la tradició, però en realitat l'islam no diu res sobre la MGF perquè és una pràctica preislàmica.

P. En tots aquests anys a peu de camp, ha canviat el perfil de les nenes que sotmeten a la MGF?

R. En origen ha canviat. Estem estudiant les noves tendències i hi ha tres fenòmens molt preocupants: d'una banda, la medicalització —les nenes són mutilades per professionals de la salut—. La creença és que si ho fan amb professionals de la salut, amb anestèsia, no hi ha problema. També està disminuint l'edat, de 9 anys a 4 o 5. Un altre element és l'impacte de les migracions, perquè, d'una banda, de vegades les famílies són multiplicadors de les mesures de prevenció que fem, però també hi ha qui rep pressions perquè enviï diners al seu país per a la cerimònia de mutilació d'un familiar. I un altre element conjuntural és l'efecte col·lateral positiu de l'ebola: a Libèria, Sierra Leone i Guinea, per evitar el contagi, s'han anat frenant les mutilacions aquest any.

P. Com s'intervé per eradicar una tradició tan arrelada?

El protocol de prevenció de la Generalitat s’ha pervertit

R. Amb coneixement i respecte. És molt difícil parlar de drets humans en un entorn de pobresa. Ho abordes amb evidències, que les dones se sentin identificades amb el que els expliques: els esquinçaments en els parts, els parts perllongats, la mort del nadó perquè no dilaten... No estàs convencent de res, els mostres un mirall de la realitat.

P. Ho fan a través de l'Observatori Transnacional.

R. Exacte, actuem a través de la transferència del coneixement en cascada, aquí i a Gàmbia. Fem investigació qualitativa i aplicada. Presentem els estudis clínics a líders religiosos i formem els sanitaris perquè vam veure que era molt important que els estudiants de ciències de la salut acabessin la carrera sabent que aquesta pràctica és un problema de salut. Els sanitaris estan legitimats i reconeguts als poblats i, per tant, són persones a les quals s'escolten.

P. I el paper de la fundació a Espanya?

R. Aquí és exactament el mateix. Fem formació perquè puguin fer una tasca de prevenció. Fa més de 20 anys que vam inventar un compromís preventiu, que és una carta que signen els pares en què reconeixen que al seu país es practica la MGF, que aquí està penada per llei, i es recull que s'han explorat els genitals de la menor i que estaven en perfecte estat, i quan tornin li faran una altra revisió. Hem provat aquest document en 11 poblats i ha funcionat perquè no són els pares els que qüestionen l'autoritat dels avis en les societats gerontocràtiques, sinó que és un document que ho diu.

P. A Espanya hi ha 17.000 nenes en risc de ser mutilades i més d'un terç d'aquestes nenes resideixen a Catalunya. Quines mesures s'estan prenent per prevenir aquesta pràctica?

R. Així com a Gàmbia hem aconseguit sistematitzar la metodologia, a Espanya no. S'està fent bandera d'aquest tema perquè ven. Una cosa és el que es diu que es fa i una altra és la realitat. I després hi ha la falta de coneixement de la realitat, que és un tema íntim, privat, que d'alguna manera estigmatitza una població que fàcilment es pot reconèixer. A Catalunya hi ha dues maneres de treballar: la punitiva, on s'aplica un protocol de forma arbitrària i perversa; i la línia de la prevenció, del coneixement. I són dues línies que no acaben de trobar-se.

P. Però sí que hi ha un protocol a Catalunya per prevenir la MGF.

R. Sí, i és bo, però s'ha pervertit. Té diversos nivells: prevenció, detecció i atenció. El primer és on actuem nosaltres perquè donem contingut per formar els professionals. El que passa és que se salten el primer nivell i directament hi intervenen els Mossos d'Esquadra. Qui fan prevenció són els mossos i diuen als sanitaris que si tenen qualsevol problema, els avisin. Davant la sospita d'un viatge, els treuen els passaports i la nena ha de passar per un control de genitals cada 6 mesos fins que faci 18 anys. I molts pares, per prevenir que els mossos truquin a la porta, envien les nenes al seu país una altra vegada.

P. I a Espanya, Sanitat també prepara un protocol.

R. Només sabem que han incorporat el nostre compromís preventiu, i ens n'alegrem, malgrat que tampoc no ens han citat ni ens ho han comunicat. No ens han demanat assessorament, tot i que els n'hem ofert. Desconeixem totalment aquest protocol.

P. Falten recursos o interès d'elevar la MGF a una prioritat de salut pública?

R. Hi ha excepcions, com Badalona o Bilbao, que es bolquen amb el tema amb respecte i sensibilitat; però sí, en general s'hi dediquen pocs recursos i, el que és més greu, es posen en mans de gent oportunista, professionals de la subvenció, que tenen altres interessos que no són els de les nenes. Em preocupa la perversitat de les polítiques que s'estan utilitzant i l'aplicació perversa dels protocols contra la MGF.

P. Queda molt camí. Es podrà eradicar aquesta pràctica?

R. Eradicar és una gran paraula... Confio que anem per bon camí. El problema són els missatges equivocats, els missatges radicals... cal anar amb moltíssim respecte i coneixement, sense estigmatitzar. Jo espero poder dir d'aquí a 10 anys que ja no es fan mutilacions, però no ens podem oblidar que les dones que han estat mutilades en continuaran patint les conseqüències tota la vida i cal seguir ensenyant i formant els professionals, tant a l'Àfrica com aquí.