“La memòria és fràgil, necessitem aquests documentals per no callar”

“El matí del 8 de gener del 1988 els meus germans anaven en un vehicle, van tenir un accident i van caure per un precipici, al riu Machangara (el més contaminat de Quito) i van ser devorats per peixos “fluviomarins”. Per això mai no van aparèixer els seus cossos”. Amb aquestes paraules María Fernanda Restrepo ens explica la versió de la policia de la desaparició de Carlos Santiago i Pedro Andrés Restrepo, de 17 i 14 anys, respectivament. N’hi ha per fer una pel·lícula de gènere fantàstic. Però el que ha fet aquesta equatoriana de 36 anys ha estat un documental, Con mi corazón en Yambo, estrenat l’octubre del 2011, vist per més de 200.000 espectadors, amb 16 premis internacionals i que aquest divendres (20.00 hores) es passa als cinemes Girona de Barcelona, dins del LATcinema, que programa Casa Amèrica, un cicle que ens acosta la realitat dels països americans de parla hispana a través de pel·lícules de qualitat contrastada però, sovint, inèdites a Catalunya.

“És clar que només a la ment d’un policia aquesta hipòtesi pot ser possible”, diu la directora del documental, referint-se a l’absurda hipòtesi oficial. Ella és, alhora, protagonista dels fets. Durant les vacances dels pares, els nois van portar la germana petita a una festa i mai van tronar a recollir-la. Van desaparèixer. I va començar una recerca tràgica. “Durant tots aquests anys, hem hagut de suportar hostilitats, persecucions i repressions per part dels diversos governs des del 1988, quan la policia va fer desaparèixer els meus germans”, diu Fernanda Restrepo. Va ser el primer cas de desaparició forçosa que es denunciava a l’Equador i la família Restrepo, una família acomodada de la capital, va ser amenaçada des dels primers moments: es van acostumar a viure amb trucades per dir-los que els matarien, perseguits per cotxes amb els vidres foscos... Quan la protesta familiar es va traslladar a la plaça de davant del Palau del Govern, les repressions policials van ser la tònica. “Res de tot això va aturar els meus pares, que deien: ‘Ens hauran de matar a tots, però no marxem d’aquí sense saber què va passar amb els nostres fills’”.

“La policia equatoriana va creure que fent desaparèixer els cossos i guardant silenci absolut tot estava solucionat. Estaven molt equivocats...! 27 anys després, els meus germans són més vius que mai en la memòria de cada equatorià. Aquest és el seu càstig, estar assenyalats per a tota la vida”, comenta Restrepo.

Sobre ‘Ciutat morta’: “Un cas més de brutalitat policial en una Barcelona que és bella i que, increïblement, continua sorprenent-nos amb fets com aquest”

La pel·lícula reviu els moments tràgics que recorda Fernanda; com ningú, no va defallir, tot i nedar a contracorrent; com un expolicia parla de morts brutals... “Un sap quan comencen les lluites, però no sap quan s'acaben”, diu, lacònica, la directora. “En l’última recerca que es va fer a la llacuna de Yambo (on suposadament van llançar els cossos) les esperances de tothom eren molt altes, vaig estar gravant cada dia durant dos mesos... I res. Era frustrant veure sortir només aigua”.

El documental ha tingut un èxit insospitat. “Va superar totes les nostres expectatives”, admet Restrepo. “Més enllà dels premis i els reconeixements, em quedo amb el fet que ha activat una memòria i una força molt emotives a cada indret del país i de molts altres països”.

Fernanda Restrepo valora l’actitud de la premsa de l’època: “Va ser molt valenta, si no hagués estat per la premsa, el nostre cas hauria passat a augmentar la impunitat i l'oblit governamental”, diu. “Llavors, la premsa se la jugava molt més que no pas ara”.

Casos com el de Restrepo passen arreu. “La qüestió és que ningú no en parla i és més fàcil oblidar que lluitar”, es queixa l’autora del documental. I no oblida Espanya: “Qui parla dels centenars de desapareguts en l’època de Franco? Qui s’encarrega ara de buscar-los? Què passa amb els familiars de les víctimes? He sabut que fins i tot van retallar les ajudes per a les recerques que es feien. Penós”.

Restrepo encara no ha vist el polèmic documental Ciutat morta però no trigarà gaire. “El tema en si em commou profundament”, explica. “Un cas més de brutalitat policial barrejada amb una bona dosi d’impunitat i racisme en una Barcelona que és bella i que, increïblement, continua sorprenent-nos amb fets com aquest. La memòria és fràgil, per això aquests documentals són el que la nostra societat necessita per estar sempre alerta, per no callar, per no oblidar”.