L’aleph de la fam

La fam és una cosa tan bèstia que, pura defensa, no deixa de ser menjar-se a si mateix. Aquesta pandèmia que cada cinc segons li lleva la vida a un nen menor de 10 anys o que només avui mateix s'emportarà de manera directa o indirecta 25.000 persones (més que l'ebola, la sida i la malària juntes) era l'única ombra perenne que el cronista argentí Martín Caparrós s'anava trobant al llarg dels seus reportatges sobre migracions, guerres… La impossibilitat d'aconseguir menjar. No podia, doncs, ajornar-ho més. I aquí, després de cinc anys de feina, va néixer El hambre (Anagrama), sorgit d'aquesta necessitat del gran periodisme d'escriure per entendre i amb la idea “delirant i estúpida”, diu l'autor, d'abastar un tema “del qual tots sabem més o menys i que sol arrossegar aquest aire de clixé de criaturada benintencionada quan s'aborda”.

Diu Caparrós (Buenos Aires, 1957) que l'afany omnívor per saber de tot el que envolta el fenomen de la fam potser li hi ha fet construir una espècie d'aleph, calidoscopi infinit des del qual es pot seguir la gent que passa gana fins a qui especula amb abundosos beneficis que en treu, passant pels que treballen precàriament i molt per tan sols pal·liar-la. En qualsevol cas, és un passeig cartesià de més de 600 pàgines en el qual, per evitar “la pornografia de la misèria” si només es limitava a explicar els esquinçalls de vida dels necessitats o el “totxo il·legible” si traduïa els ingents informes, ha optat per una barreja entre l'assaig i la crònica. Amb aquesta idea, cada capítol transcorre en un lloc del món que il·lustra un aspecte del problema, intercalats per una història de la gana fins als nostres dies.

Tot va començar per a l'autor d'El interior, Una luna o Contra el cambio i Un hiperviaje al apocalipsis climático quan una jove mare d'un poblet al mig del no-res de Níger li va respondre que el que li demanaria a un mag seria una vaca per poder tenir llet i fer bunyols i així menjar i guanyar-se alguna cosa per comprar més menjar. Quan Caparrós va insistir que al mag li podia demanar qualsevol cosa, li va respondre: “Segur? Doncs dues vaques”. “Aquí em va venir la bufetada: l'horitzó del desig més gran limitat per la misèria de la fam”, resumeix avui el periodista. Níger li servia com a exemple de la suposada “fam estructural”, inevitable (terreny àrid i inculte; sequeres cícliques…). “Però això té sentit fins que saps que el país és el segon productor d'urani del món, que exploten els xinesos, que no deixen res aquí, esclar”. A Níger, la gent necessita el 70% del seu sou per menjar, apunta Caparrós en el seu afany de convertir les xifres en coneixement.

Si l'Índia serveix a l'autor per denunciar el model clarament en desenvolupament, sense fams, però que manté bona part d'una població desnodrida (250 milions de persones) de manera endèmica generació a generació, i Sudan del Sud com a paradigma dels estralls que genera un conflicte armat infinit, Bangla Desh és especialment feridor perquè és la gana “utilitzada com a instrument per fer funcionar l'economia: és el segon exportador mundial de teixits, gràcies a dones que treballen 12 hores sis dies a la setmana cobrant 200 euros al mes; sense aquesta amenaça de la gana això no seria possible”. Es aquí on Amena li explicarà a Caparrós, si no l'hi diu a ningú, el seu "secret", parlant molt fluixet: a vegades, posa a bullir aigua i hi afegeix alguna cosa, una pedra, una branca, quan els nanos no miren. "Llavors veuen que estic cuinant alguna cosa i jo els dic que encara trigarà, que dormin una estoneta, que després els despertaré. I llavors dormen més tranquils".

La parada als EUA també va permetre una trista carambola: la visita al Chicago Mercantile Exchange (la borsa que decideix el preu dels aliments al món, especulació financera que va aconseguir la seva última fita el 2008 amb la crisi de producció de grans), i a un dels pobles amb més percentatge d'obesos (un 37%, poc més que la mitjana nacional). “Els grassos són els malnodrits dels països rics: els seus cossos descontrolats ho estan pel menjar escombraries, que consumeixen perquè és val poc”. Als EUA hi ha, fixa Caparrós, uns 50 milions de persones en “inseguretat alimentària”: no saben on menjaran cada dia, cosa que tamisen entitats privades de beneficència però més organismes públics, generant aquest “assistencialisme clientelar” que l'autor també va trobar en la seva Argentina natal, on va visitar un dels grans abocadors de Buenos Aires, amb gent alimentant-se de productes (fins i tot encara congelats) allà tirats (el 30% del menjar que es compra en un supermercat a Espanya es llença; i d'aquest 30%, la meitat sense consumir).

Caparrós tanca el seu periple per la misèria alimentària (saldada amb prop d'un centenar de testimonis) a Madagascar, que considera paradigma de la gana del futur: grans empreses i Estats adquirint immenses extensions de terres de cultiu, els fruits de les quals es porten directament als seus països, restant-ho dels mateixos llocs naturals on, paradoxalment, necessiten el menjar. Aquí, el camperol paga el quilo d'arròs pràcticament al mateix preu que els executius de Chicago…

Fill de psiquiatre i psicoanalista comunista i periodista que va arrencar en la secció policial del diari Noticias el 1973 sota les ordres del combatiu Rodolfo Walsh, Caparrós es pregunta al llarg del llibre “Com dimonis aconseguim viure sabent que passen aquestes coses?”. Ell, que defineix la fam com “la metàfora més violenta de la desigualtat en la qual vivim i tolerem viure”, ho té clar: “No sóc neutral; amb aquest tema crec que deixo clar que vull pringar-me; el llibre no deixa de ser un pamflet… obès”, es permet com a única concessió a l'humor.

En la seva opinió, l'única solució per a una tremenda injustícia (viuen al món 7.000 milions de persones i es produeix menjar per a més de 12.000 milions) és “clarament política: s'ha d'implantar una forma moral de l'economia que redistribueixi la riquesa i després trobar la fórmula política que permeti aquesta economia moral”. Té clar que l'argument (capitalista) d'implantar més desenvolupament no garanteix la desaparició de la fam, “s'estiren les desigualtats, com demostra l'Índia”, i que les religions fixen aquesta situació alimentària: “Déu intervé només per justificar aquestes coses; ja ho deia Teresa de Calcuta: ‘Hi ha una cosa molt bella en veure els pobres acceptar la seva sort, sofrir-la com la passió de Jesucrist’”.

Durant l'elaboració d'aquest article, un parell d'hores, han mort unes 86 persones per fam.