Oleguer Pujol: “No tinc 3.000 milions, ni 89”

No hi ha dubte, en tenir-lo davant, que Oleguer (Barcelona, 43 anys acabats de fer) és fill de Jordi Pujol i Marta Ferrusola. Casat i amb dos fills, ha traçat el seu camí lluny de Catalunya i dels nuclis d'influència pujolistes. Serè i reflexiu, d'aparença informal, la seva paraula està farcida d'anglicismes financers: amb 22 anys va fer la maleta i se'n va anar als EUA, més tard a Londres –aquesta va ser la seva “mili”, diu, com a analista– i finalment a Madrid.

Oleguer Pujol està imputat per blanqueig i frau fiscal a l'Audiència Nacional, que sospita dels seus negocis a través de l'empresa Drago Capital. A l'octubre, la policia el va detenir i va escorcollar casa seva. Ha guardat silenci des que, el 2012, van aparèixer les notícies que li atribuïen una enorme fortuna. “El nivell de dispersió sobre la meva realitat ja és massa alt. Sento una necessitat imperiosa d'explicar que jo no tinc 3.000 milions d'euros, ni 500 ni tampoc 89. No és just”, detalla en una conversa amb EL PAÍS. Tot i que evita parlar de la família, atribueix els seus problemes amb la justícia a la seva condició de fill de l'expresident català. “La persecució dels meus cognoms és clara. Es qüestiona la meva activitat professional per aquest motiu. I la persecució està relacionada amb el procés polític a Catalunya”.

He fugit de tota vinculació amb Catalunya i amb la Generalitat

Victoria Álvarez, examant del seu germà Jordi, va dir del petit que és “el més llest i preparat” dels Pujol. Oleguer riu quan ho sent. “Aquí no hi ha ningú més llest ni més ximple, cada un ha fet el que ha pogut. A aquesta senyora ni la conec”. La seva vida, subratlla, ha transcorregut al marge de l'esdevenir de la resta del clan. “No he fet mai cap operació a Catalunya, ni he comprat edificis de la Generalitat o sòl pendent de qualificar. He fugit de qualsevol vinculació amb tot això. Tampoc no he fet negocis amb els meus germans”.

Després de llicenciar-se en Empresarials per Esade, Oleguer va aterrar a Morgan Stanley, a Londres, com a analista. “Dorms tres o quatre hores al dia, i no veus la llum”. Aviat va passar a operacions immobiliàries. El 2000, amb el seu soci Luis Iglesias, va fundar Drago, a l'epicentre de la investigació. “Drago és una gestora per invertir en immobles a Espanya i Portugal. Presenta operacions a un inversor, que alhora t'exigeix que hi posis diners, tot i que molts menys, perquè t'involucris en el projecte”. Les sospites de blanqueig procedeixen del fet que molts d'aquests fons estan en paradisos fiscals. “És una pràctica habitual en tots els sectors. El capital funciona així, els diners vénen a través d'aquestes jurisdiccions. Això no impedeix el seu origen lícit, la seva traçabilitat i la identificació de l'últim beneficiari, com queda clar en l'informe de Deloitte que aportem al jutge”.

El jutge Santiago Pedraz analitza set operacions immobiliàries gestionades per Drago i que ascendeixen a 3.000 milions. “Jo només hi vaig posar 1,1 milions, un 0,04%. La gran majoria del finançament l'aportaven grans bancs com el Santander, La Caixa, BNP i Espírito Santo. La resta, fons de pensions, companyies d'assegurances i també privats identificats”. “El que he invertit”, explica sobre l'origen del seu capital, “ve de la meva remuneració a Morgan, dels meus estalvis i dels meus honoraris com a gestor. Cap altre membre de la família Pujol ha invertit en aquestes estructures", afirma.

L'operació de més envergadura (2.000 milions) va ser la venda de la xarxa de 1.152 oficines del Banco Santander. "Gairebé el 90% del finançament el va aportar un consorci de 15 bancs liderat per BNP Paribas", detalla repassant la seva llibreta Moleskine. Oleguer subratlla que la gestió va ser avalada per organismes públics. "El Banc d'Espanya la va mirar amb lupa, perquè volia estar segur que era una operació real de venda. També vam explicar a l'Agència Tributària d'on venien els diners i de quina manera, i vam arribar a un acord previ de valoració. Vam estar treballant mesos al màxim nivell de detall perquè era una operació molt gran i vam voler evitar suspicàcies. Si així i tot sospiten és que no ho entenen o no tenen ganes d'entendre-ho; per mi és evident", insisteix.

No he fet mai negocis amb els meus germans ni ells han invertit en els meus

En el punt de mira també hi ha companyies com Drago Real Estate Partners. Es va crear el 2006 a Guernsey (un altre paradís fiscal) “perquè els inversors, que eren APG, Pearl, Royal Bank of Scotland i Sun Capital operen des de plataformes d'aquesta jurisdicció”. “Com a gestors, havíem de tenir l'estructura registrada a l'equivalent a la CNMV d'allí. Amb aquestes entitats comprem cinc edificis a Portugal, sòl a Melilla i dos complexos d'apartaments turístics a les Canàries".

Els inversors, sosté, obliguen el gestor a posar diners i així involucrar-lo en l'èxit de l'operació. “Et demanen que et mullis amb els teus estalvis i en aquest moment hi vaig posar mig milió, un 0,3%, que era i segueix sent una dinerada". El 2011, Royal Bank of Scotland va sortir de la companyia "per polítiques de desinversió a Espanya”. Oleguer es va quedar amb un 6,3%, o sigui 2,4 milions. Aquests fons a Guernsey, juntament amb les accions i participacions en altres companyies en paradisos fiscals sumen 3,2 milions, i van ser els que Oleguer va regularitzar el 2012 acollint-se a l'amnistia fiscal del Govern de Mariano Rajoy. “Si hagués sabut que hi hauria tant de soroll potser no ho hauria fet, però era un dret que tenia”. Aquesta regularització explica per què va créixer el seu patrimoni entre el 2011 i el 2012, com reflecteix Hisenda en els seus informes del cas Pujol.

Oleguer va regularitzar 3,2 milions que tenia a Guernsey, un paradís fiscal

El petit dels Pujol també posseïa la seva part a Andorra; un capital que, segons el seu pare, procedeix d'una herència de l'avi Florenci. “Vaig regularitzar 750.000 euros en una segona fase amb els meus germans, quan es va filtrar la informació i el meu pare va fer el comunicat”, recorda. “Amb mi, s'ha confós manipular diners amb tenir diners. Tinc un pis de 60 metres a l'Hospitalet i un altre de 35 a Barcelona, part d'una finca al Pirineu, un Toyota Rap 4 i dues motos. I poca cosa més. D'obres d'art, no en tinc”.

Oleguer nega que posseeixi 89 milions en paradisos fiscals, com s'ha publicat aquests dies sobre la base d'un informe d'Hisenda. “Aquesta xifra és el valor total de les societats en les quals jo tinc alguna part, però no és la meva part”. La seva, afirma, puja a uns deu milions. “Però són només valoracions com a accionista de coses que veurem quant valen quan es liquidin. El que tinc és el meu patrimoni, i va baixant, per cert”. També rebutja que se li atribueixin 1,7 milions més a Panamà. “En el millor dels casos hi tinc 60.000 euros. Un amic em va demanar que invertís en una cosa que va fracassar. Segueix en el meu patrimoni perquè ell no ha liquidat les societats bahamianes amb les quals es va vehicular l'operació. Els vaig dir que ho estaven fent malament. L'operació se'n va anar en orris i hi ha algun soci emprenyat, però no hi tinc res a veure”.

Fa dos anys que Oleguer està en dic sec. A final del 2012, el seu soci i alguns accionistes van forçar la seva sortida de Drago. “Quan s'origina el tsunami mediàtic sobre nosaltres, em pressionen perquè me'n vagi. No hi vaig estar mai d'acord. Més hauria valgut sortir a explicar-se”. Ara es dedica a “bregar amb tot això, que no és poc”. Diu que ho viu “amb alts i baixos” i que va “trampejant el temporal”. “A mi m'ha agafat per sorpresa perquè jo estava fora del món polític, feia més de 17 anys que vivia fora de Barcelona i feia les meves operacions amb els meus socis…”

Més sorprenent va ser encara que, el 23 d'octubre passat, la Policia es presentés a casa seva. “La detenció em va enxampar en fred i ho vaig dir als agents. A les 8.25 hores, quan estic despertant els meus fills, sento el timbre, miro per la finestra i veig que hi ha gent a fora, inclosa tota la premsa. Des del primer moment em van dir que estava detingut. Va ser impactant, però vaig estar sempre tranquil”, diu Oleguer. El petit nega la informació que apuntava que ell i el seu soci disposaven d'un dispositiu a distància per esborrar dades emmagatzemades en un núvol informàtic. “Són històries de no sé qui, mai no he tingut cap botó màgic. Sóc tradicional, tinc el meu ordinador amb una còpia al disc dur”.