Quin és el pla?

El Govern espanyol s'ha deixat prendre la iniciativa. Tant el president com altres polítics del PP han desqualificat el pas que han fet Artur Mas i Oriol Junqueras per celebrar eleccions a Catalunya el 27 de setembre, considerant-ho com la prova del fracàs del president de la Generalitat i de la seva inoperància com a governant. Pot ser. És més, segurament ho és. Però la veritat és que la tàctica d'esperar al fet que els altres es moguin no fa desaparèixer els problemes. Al contrari, els problemes tornen a la casella de sortida.

Ni Rajoy ni els seus col·laboradors directes no han donat resposta a les 23 peticions que Mas va plantejar en la trobada del 30 de juliol amb el president del Govern espanyol. Per què? No tenien a veure amb la reclamació independentista. Anaven des d'una reforma financera a la millora d'infraestructures, i Rajoy es va comprometre a considerar-les, però han passat més de sis mesos sense contactes entre el president del Govern espanyol i el de la Generalitat.

La qüestió no pot reduir-se a esperar el resultat judicial de la querella contra Mas, en la perspectiva de la seva eventual inhabilitació. El projecte d'eleccions i els preparatius sobiranistes obligaran els ciutadans de Catalunya a prendre decisions, amb el risc que això acceleri el conflicte latent entre ells, a més del problema que suposa per al conjunt dels espanyols.

Després del llançament del projecte electoral per Mas —el tercer en cinc anys, es diu aviat—, Rajoy podria veure's afectat en el seu propi calendari. Però això no és el més important. La qüestió central és l'oferta que esperen els molts catalans que no volen l'independentisme ni es conformen amb l'statu quo. La calma amb què s'ho pren l'Executiu del PP resulta excessiva enfront d'uns polítics sobiranistes carregats de plans i sobrats d'enginy, que pretenen vendre la il·lusió de dedicar els vuit propers mesos a la construcció d'"estructures d'Estat" i a la celebració d'"actes de sobirania".

La hipòtesi d'una severa erosió de la cohesió ciutadana i del mateix Estat té el prou perill com perquè el tractament de la qüestió sigui el d'un problema important. Està bé que es detallin les facilitats financeres prestades a Catalunya per superar el seu problema de liquiditat, però no és l'única autonomia afectada per això. Tampoc no serveix de gaire denunciar línies vermelles quan no es mostra cap línia verda, com podrien ser la millora de l'autogovern autònom, un finançament singular (però solidari), l'assumpció de la llengua i la cultura catalanes com una riquesa per a tots o la instal·lació d'un futur Senat federal a Catalunya, en la perspectiva d'una reforma de la Constitució.

Cal reiterar-ho tantes vegades com calgui: les qüestions d'Estat requereixen diàleg, negociació i recerca de consensos. Si al PP no li agraden els projectes dels altres actors polítics, estaria bé que expliqués el seu d'una vegada.