De les influències

Com que som a començament de l’any i per aquestes dates molta gent es proposa de fer alguna cosa nova, és el moment d’advertir els futurs escriptors del país que, quant a la novetat en matèria de literatura, no cal que s’hi esmercin ni es preocupin. Ja no té gairebé cap sentit, als nostres dies —no parlaré del tòpic del “segle XXI”, com fan els polítics; com si la història canviés de sobte cada vegada que s’entra en un nou segle, pèssima visió mil·lenarista del decurs històric—, suposar que al món occidental ha de passar alguna cosa absolutament lliure d’influències i memòria, i menys encara en el món literari, i encara menys en el món de la novel·la.

Això ve a tomb arran de l’edició solta de la conferència que André Gide va pronunciar a Brussel·les el 29 de març de 1900, també inici d’un segle, el vintè, que va portar precisament enormes novetats en el terreny de la novel·lística: André Gide, De l’influence en littérature (París, Allia, 2014). Gide hi exposa la tesi —de fet, molt adequada en una persona que pocs anys després va rebutjar editar En cerca del temps perdut perquè li va semblar massa extravagant— que acabem d’esmentar: no hi ha res més sa, en matèria literària, un cop ja s’ha escrit tot el que s’havia escrit a finals del XIX, que sotmetre’s a les influències de tot allò excel·lent que ha donat la literatura fins als nostres dies. També Jorge Luis Borges deia que l’autor genial no és aquell que resulta completament original, sinó el que fa palesa, en la seva obra, la influència de tots els autors imaginables.

Gide no critica Goethe, per exemple, pel fet que s’esverés quan va sentir la sonata dita Clar de lluna, de Beethoven, sinó que el lloa per haver fet una obra que sembla, de vegades, impregnada de l’esperit del classicisme mozartià: una bona influència, al cap i a la fi. Li és igual que Miquel Àngel s’inspirés en les escultures clàssiques trobades a Roma, perquè les que va fer ell —algunes de les quals va fer passar com a desenterrades per ell mateix a les ruïnes romanes, com un Cupido— són tan admirables que la influència dels antics va fer-li més bé que no mal. Els Assaigs de Montaigne són plens a vessar de citacions llatines, en especial de Plutarc, que l’autor coneixia de memòria: ¿són per això, aquells assaigs, d’escassa qualitat? De cap manera: són un dels grans llibres de la nostra història literària.

És cert que, justament en començar el XX, el continent va donar tres autors d’enorme categoria —Proust, Joyce i Kafka— i que podria semblar que aquests autors desmentien la tesi de Gide, i que el geni es produeix més enllà dels límits de les influències. Però tampoc és cert, això: Proust només s’acaba d’entendre després d’haver llegit, com ell, Saint-Simon, Rousseau i Chateaubriand; Joyce posseeix el segell inconfusible dels vagareigs d’Odisseu per la mar Mediterrània; i Kafka és un fill tardà de l’obra de Kleist, de Dickens i de Flaubert. Semblen absolutament genials, però són el destil·lat d’una història mil·lenària.

Però encara hi ha una cosa dita per Gide que, a Catalunya, sempre ha donat bons resultats: convé que els literats tinguin una escola, a més de fer-ne. Convé que les obres literàries neixin, no solament emparades per la tradició, sinó també sota el paraigua d’una escola. Les escoles defineixen cànons, aixopluguen nouvinguts, abriguen els indecisos, amplifiquen la producció literària de tota una generació. El cas més recent, aquí, el tenim en la generació noucentista: els seus autors no solament van estar atents a les influències de tota la tradició clàssica europea, sinó que, a més, van fundar una escola que va donar resultats fins als anys 1950, i més i tot.

Justament prescindir de les escoles, menysprear el cànon d’Occident, pensar que un ha d’anar més enllà de tota tradició, voler quedar estalvi de qualsevol influència, és el que porta una literatura nacional a un desconcert molt gran i, de vegades, a una sèrie de produccions que un no sap com agafar: perquè cap escola no les ha definit amb un aparat crític i perquè la manca d’influències no ens permeten fer judicis comparatius; els quals, com ja s’ha vist, poden fer-se fins i tot en el cas dels tres gegants esmentats.