New York, New York

Conversa em-quedo-de-pasta-de-moniato amb un periodista de New York. Sinopsi: a les entitats financeres de New York els falta informació sobre Espanya. La que els faciliten els mitjans espanyols, literalment, glubs, no els serveix. La perceben com literatura. I no poden prendre decisions no literàries amb la literatura. Per això han començat a buscar altres mitjans d'informació. Paguen informes per encàrrec, que els expliquen què s'hi cou i què no s'hi cou, aquí. És a dir, informació. És a dir, preguntes i respostes que per aquí baix no es formulen i que, pel que sembla, un es fa a New York en el moment de jugar-se els calés d'una àvia d'Iowa.

Exemplum de possibles preguntes que es fa un executiu d'inversions als Estats Units: El Règim del 78 és estable o té els dies comptats? El recanvi suposarà ruptura o continuïtat? La crisi democràtica al sud d'Europa, la continuïtat, pot acabar en conflicte social? Quin és el límit de les contra-reformes democràtiques i quins marges deixaran al consum i al pagament de deute? Quines són les dades reals, que no pas les oficials —o, el que hem dit, literàries—, de l'economia espanyola?

L'euro és un futurible al sud? La cosa indepe és xerrameca/literatura, o té alguna voluntat política? Què és Podem? Pot arribar a governar? Això suposa un risc efectiu d'impagament de deute o, tranquils, som davant d'un altre PSOE dels 70? Quin és el marge real de la política en un Estat deslocalitzat políticament a la UE? Aquest marge pot ocasionar una ruptura i un canvi econòmic? La Playmate de maig està operada?

Sí, són preguntes torbadores. I, excepte l'última —sí; la va operar un ebenista psicòpata—, realment és difícil intuir-ne les respostes a través dels mitjans patris. No ho sé. mmm. Els passo dues metàfores d'estar per casa que il·lustren la cosa. Metàfora A): del titular “Órdago nacionalista de Mas”, tan repetit, quines d'aquestes paraules són, no pertinents, sinó comprensibles internacionalment? Què redimonis és órdago en un món que ignora —sàviament, d'altra banda— el que és el tute, aquest joc de pagerols? Què és nacionalisme en un Estat vertebrat per un dels nacionalismes més sorprenents d'Europa, i potser un dels menys descrits? Qui diantre és Mas? És aquest home no problemàtic amb qui entitats financeres internacionals estan fent l'agost amb la venda d'estructures d'Estat, o és un perillós rupturista que crea estructures d'Estat com un esperitat?

Metàfora B): Per a què serveix / de què va informar l'entrevista a Pablo Iglesias de TVE? Crec que només de la incapacitat per a l'entrevista de l'entrevistador i dels seus tertulians, consagrats a informar l'entrevistat sobre els seus errors, així com a comminar-lo al penediment i a la reevangelització. Preguntar, finalment, al líder d'un gran partit, que no ha pogut ser descrit als mitjans des que va treure el cap en el panorama polític, “és vostè comunista?”, no informa de res excepte del fet que no som davant d'un producte informatiu. I faria petar de riure —a New York—, sinó fes plorar —aquí; de por, mama—.

Tot i que en els últims 35 anys la funció dels mitjans locals no ha estat tant crear informació com seleccionar-la, interpretar-la i —com qualsevol altre producte cultural— crear cohesió, la sensació, per a un banquer de New York i per aquí un xarnego de barri, és que ara el fenomen passa de taca d'oli. És a dir, la informació abocada no és vàlida, no explica àmplies parcel·les de la realitat, en les quals ja no opera la cohesió, sinó canvis profunds i per descriure, i un desinterès absolut per mites ara estranys i que tendeixen a confirmar la pertinència de les polítiques i agendes de l'Estat o de l'Estat de pa sucat amb oli —la Generalitat no és una ONG, en fi, i té mitjans on practicar també tota aquesta verticalitat informativa, incompresible a New York—.

De fet, aquest és el gran fenomen informatiu i cultural local que, suposo, causa sorpresa a New York: l'Estat és la gran font informativa. Fins i tot ara, amb un Estat i un Estat de pa sucat amb oli incapaç de donar dades fiables. Qualsevol dada estadística oferta per una institució tendeix a ser hipotètica, qualsevol dada sobre comptes suïssos de polítics facilitada per l'Estat manca de fal·libilitat, la realitat sembla que no acompanya les seves èmfasis —sembla que Barcelona no està envoltada per una feroç guerrilla anarquista, com va proposar a l'Audiència la Conselleria d'Interior— i, repunt final, els discursos polítics que emeten no s'assemblen ni coincideixen amb les seves polítiques, ja siguin aquestes polítiques la recuperació, o el Procés dels nassos —crec que, nominalment, no hi ha altres polítiques en marxa—.

Vaja, no existeix cap control sobre el que es diu i, molt menys encara, sobre el que realment es fa. És dramàtic, doncs, quan el que es fa és un nou sistema polític i unes noves bases econòmiques. Molt dures. I seriosament contestades.

El descrèdit polític del Règim és, per raons culturals, també un descrèdit informatiu de proporcions —literalment— de la Borsa de New York.