L'últim jaciment inèdit català

Un equip d'arqueòlegs i geòlegs gironins han localitzat un nou jaciment arqueològic entre el turó d’Aiguablava i Sa Punta des Mut, a Begur (Baix Empordà). Centenars de restes arqueològiques es troben disperses en una gran extensió de terreny d'uns 70.000 metres quadrats íntegrament propietat del Parador Nacional d'Aiguablava. Això explicaria el fet que no s'hagi construït a la zona i que s'hagin pogut conservar aquestes restes.

La investigació es va originar a partir d'una postal que es va trobar a la Biblioteca de Catalunya i que ha permès descobrir aquest assentament. La primera notícia sobre l'existència de restes arqueològiques a la Vall d'Aiguablava la va donar, de manera poc precisa, l'advocat i historiador begurenc Pella i Forgas (1883) al seu llibre Historia del Ampurdán. No obstant això, el que va motivar la investigació va ser que un dels arqueòlegs d'aquest equip va topar amb una postal que el prehistoriador Lluís Pericot i Garcia (1899-1978) va enviar a un mestre i deixeble de Begur, Lluis Esteva i Cruañas (1906-1994) informant-lo que “els amics de Girona” havien trobat ceràmica feta a mà i al torn. El croquis que va enviar Pericot a la postal i les indicacions més precises que fa en una segona missiva, suggereixen “una localització al voltant de l'espai que ocupa el Parador de Turisme”, inaugurat el febrer de 1966.

Les visites que van fer l'equip d'investigadors gironins, Francesc Aicart, Enriqueta Pons, Xavier Rocas i Carles Roqué, van constatar l'existència d'una sèrie de vestigis arqueològics que documenten un ús humà d'aquest emplaçament en èpoques diverses. Les restes ceràmiques indiquen que el lloc ja era freqüentat durant el calcolític-bronze inicial (2500-1800 aC), si bé la fase d'activitat més important se situa en el període de transició entre l'edat del bronze i la del ferro antic (segle VII aC). En aquest moment és quan tot apunta que hi va haver un assentament que ocuparia, almenys, la part alta del turó i el seu vessant meridional. Per raons que es desconeixen es va abandonar durant el segle VI aC. No obstant això, en èpoques posteriors la cala va continuar sent un ancoratge de vaixells de cabotatge. Durant la primera meitat del segle XVIII la zona ocupada pel jaciment va ser transformada per cultius de bancals dels quals encara es conserven algunes parets de pedra.

La configuració topogràfica del lloc el converteix en fàcilment defensable. Al sud i a l'est queda delimitat per penya-segats verticals, a l'oest el turó és pràcticament insalvable per terra, de manera que només hi havia accés pel nord. A més, la part meridional del turó queda protegida del vent de tramuntana, el pendent suau i diversos replans naturals el converteixen en un espai apropiat per a l'establiment d'un assentament humà. A aquesta situació especial, s'hi ha de sumar les característiques que la platja d'Aiguablava ofereix com a excel·lent port natural, a recés de temporals, a excepció dels de llevant. Històricament ha estat un ancoratge per a les embarcacions de cabotatge que s'hi han refugiat per superar el cap de Begur durant els temporals de tramuntana. En aquestes aigües s'hi han localitzat cinc derelictes, quatre dels quals són romans.

Sobre el vessant sud del turó s'han identificat diverses estructures de pedra seca, algunes de planta més o menys corbada, que se situen directament sobre afloraments de la roca natural i que coincideixen amb els llocs on hi ha més restes arqueològiques. Per les seves característiques, els arqueòlegs pensen que “podrien correspondre a restes de sòcols de cabanyes o d'altres estructures relacionades amb l'activitat agrícola”. Tenen una altura màxima de 30 centímetres i conserven entre una i tres fileres de blocs. La seva amplària varia entre els 80 i els 105 centímetres. Al costat d'aquests murs i les restes arqueològiques s'hi han localitzat fragments d'argila i palla que s'ha considerat que són restes de tapiera, amb la qual van construir les parets d'aquestes construccions i un bon nombre de còdols, provinents de la cala d'Aiguablava, ben propera, i que s'interpreten com a part dels paviments de les cabanyes.

La major part de les restes es concentren sobre la cresta del turó d'Aiguablava i el vessant inclinat cap al sud. Malgrat això existeix una gran dispersió del material a causa dels treballs agrícoles i a l'erosió natural. Això permet localitzar restes fins als mateixos penya-segats. La presència de restes als dos extrems de Sa Punta des Mut, fa suposar als experts, “que part del jaciment molt probablement va ser afectat per la construcció del parador”.

El material més abundant que s'ha localitzat correspon a fragments de ceràmica feta a mà. Se n'han estudiat una quarantena datats entre el 2200 aC fins al segle VI aC. Es tracta de fragments d'olles, de gots de grans dimensions, de safates, etcètera, que les seves característiques mineralògiques fan pensar en un àrea de producció local, possiblement el mateix assentament. La ceràmica al torn és menys freqüent, però també està present per tot el jaciment. S'han estudiat i inventariat una trentena de fragments d'àmfores o gots, datats entre finals del segle VII i la primera meitat del VI aC.

Durant les tasques de cartografia dels murs de pedra seca, s'han localitzat un total de 42 molins de mà inserits als murs. Alguns d'aquests còdols, per les seves característiques o composicions, fan pensar que procedeixen de les platges de Sa Tuna o Fonda de Begur, i podrien ser part de l'utillatge d'arts de pesca emprades.

El vessant nord de la muntanya d'Aiguablava conserva força murs de pedra seca que sostenen un sistema de bancals rectes i paral·lels, restes d'una intensa explotació agrícola clarament especialitzada en la vinya. La carretera que porta al parador trenca part d'aquestes estructures. La vinya va ser la producció agrícola per excel·lència del litoral de l'Empordà i a Begur el 1855 encara representava el 55% del cultiu. Més tard diverses plagues van destruir la majoria dels ceps.

L'equip que ha estudiat el jaciment, n'ha publicat un primer balanç a la revista Estudis del Baix Empordà i s'ha mostrat esperançat que futures intervencions arqueològiques esclareixin les dimensions, la cronologia precisa i les raons que van comportar l'abandó de l'assentament al segle VI aC.