L’últim paper de l’Anita

L'últim paper d'Anna Lizaran, Anita per als amics, és un llibre. Un llibre meravellós del qual ningú que la conegués, personalment o com a espectador, pot sortir emocionalment incòlume. Anna Lizaran (publicat per la Fundació Teatre Lliure i Viena Edicions) és un volum de gran format, profusament il·lustrat, en el qual recorden la Lizaran extensament alguns dels que la van conèixer millor i a més ofereixen el seu testimoni, en textos breus, dotzenes d'altres dels seus amics i col·legues de professió. Un cor de veus per conjurar –si això fos necessari, si no seguís tan present– la figura i l'ànima d'una de les actrius més importants que ha donat mai el nostre teatre, a més d'una persona irreemplaçable no tan sols als escenaris sinó, principalment, al cor.

El llibre ja és visualment una joia: documenta espectacularment, en les fotos sobretot de Ros Ribas –sense oblidar les de David Ruano i les de Teresa Miró–, la majoria dels papers de l'actriu, que va morir l'11 de gener del 2013 a causa d'un càncer. Passar les pàgines mirant les fotos és passejar per la memòria en una itinerància malenconiosa. Hi ha tota l'evolució d'una intèrpret que significa alhora la nostra pròpia evolució i el nostre aprenentatge com a espectadors (i també per a molts el nostre pas, com el d'ella, de la joventut a la maduresa).

El llibre fa un resum dels seus papers al Teatre Lliure: la veiem avançar decidida en blanc i negre en el seminal Camí de nit (1976). Ens sorprèn veure el seu rostre tan fresc i jove a La cacatua verda (1977), ens remunta a alguns dels moments més màgics de la nostra vida com a públic en el seu paper el mateix any del rei Peter de Leonci i Lena, amb la corona, el bigotet i el castell de joguina... Hedda Gabler, Anna de Francia a l'Eduard II de Marlowe-Brecht amb Flotats i un joveníssim Homar, aquell valent petó declaratiu amb Muntsa a La nit dels tríbades. Ah, aquí tenim l'Helena, la coqueta bella de Troia! “Un bombonet, un caramel”. Molts dels papers estan comentats per la mateixa Lizaran: un altre dels atractius del llibre. “En la Carmen d'El balcó, que és un os, el cor m'anava a cent cada dia [...]. Un paper que em va fer suar tinta xinesa verda i de tots els colors”. Que maca que estava a El misantrop (1982)! I que captivadora, com la Leona Dawson d'Advertència per a embarcacions petites (1983). “La Rosalina d'Al vostre gust” –un altre dels seus papers inoblidables: és mirar el seu retrat i somriure amb ella, tan múrria– “era meravellosa. En els papers on juga el transvestisme gaudeixes molt, perquè quan et canses de fer una cosa, fas l'altra”. La senyoreta Júlia: “És un paper parany [...] Adjani va estar tres mesos ingressada després de fer-la a París. Jo encara me'n vaig sortir bé”. En una de les fotos, l'Anna ens sorprèn amb un inesperat nu, el tors a l'aire a La senyora de Sade. Recorrent les fotos recordes el seu registre impressionant. Potser cap revela tant la magnètica personalitat de Lizaran com el primer plànol d'El dol escau a Electra, et dius, però passes la pàgina i allà hi ha la Kate de Dansa d'agost, i després la impressionant Merteuil de Quartet.

Entre el més valuós, les reflexions de l’actriu sobre l’ofici

L'última foto del viatge pels seus papers és del 2012, assajant al Teatre Nacional La Bête, que no va arribar a estrenar. Sembla que s'acomiadi, amb un somriure. El pròleg del llibre és de Joan de Sagarra, amb el qual tant s'estimaven, i que recorda l'anècdota de quan la va portar a Avinyó i li va presentar María Casares. La Lizaran, en acomiadar-se, li va preguntar si podia fer-li un petó i ho va fer als llavis.

La part biogràfica, que escriu Elisenda Roca, és en bona part records en primera persona de la mateixa Anna Lizaran, de la seva infància a Esparreguera, on va néixer el 1944, de com li va entrar el cuquet del teatre. El seu trasllat a Barcelona el 1968. La fundació de Comediants, la marxa el 1974 a París –plorant– per estudiar amb Lecoq, el seu gran mestre. Allà li van fer el passadís a l'escola quan va morir Franco. Va tornar per a l'aventura del Lliure.

Pasqual escriu un text commovedor sobre l'Anna. Més encara perquè ho vincula a la mort de la seva pròpia parella, Gonzalo Canedo (van morir amb dies de diferència, al mateix hospital). Sergi Belbel la recorda com algú que feia igual de bé els papers grans i els petits. Pepitu Benet i Jornet explica com patia abans d'entrar en escena i com això en realitat l'excitava.

Nombroses fotos i records personals, privats, enriqueixen el llibre, fet de complicitats i afectes. Els petits textos són un collage preciós en el qual cadascú ofereix una faceta del gran prisma professional i humà de la Lizaran. Madaula l'evoca dubtant entre bastidors; Pep Anton Muñoz, protegint-lo afectuosa als camerinos; Rosa Novell diu que sempre es pregunta “com ho faria Anna Lizaran?”. La Vilarasau destaca la seva manera de riure's de si mateixa.

Però segurament el més valuós del llibre són les reflexions sobre l'ofici de la mateixa Lizaran. La cuina interna de l'actriu, el seu ritual dels perfums (un per a cada paper). El seu mètode que no era Mètode: “Els personatges els començo a entendre des de fora, des de la seva actitud corporal [...] sempre tinc present que estic fent teatre, el públic mai desapareix”. “El teatre és com el pòquer”, deia, “mai, per més bona mà que tinguis, estàs segura de guanyar. Sempre hi ha un interrogant fantàstic”. “El que més m'agrada del teatre és que pots jugar a ser moltes coses que no pots ser a la vida real. Això és el que m'embriaga”.