Campions de la privatització

Catalunya és com una família burgesa que va de baixa per la crisi. Malvèn tot el seu patrimoni i relloga habitacions de qualsevol manera, sense parar atenció a qui deixa entrar a casa. El Govern d’Artur Mas ha optat per posar a la venda tots els seus béns, asfixiat i castigat pel repartiment egoista que fa el marmessor i germà gran, Cristóbal Montoro, que reserva per a ell la part del lleó del dèficit. I el resultat és catastròfic. El Govern dels millors no ha donat mostres d'aquesta virtut que de manera pretensiosa s'autoatribuïa. Ha malgastat el patrimoni i ha convertit en un erm l'horitzó per a les futures generacions. I no tan sols pel llegat enverinat que tant el preocupa de més de 60.000 milions de deute, que aquest sí que es paga religiosament, sinó perquè el país haurà hipotecat infraestructures i serveis bàsics. I a preu de saldo.

A Catalunya, com en el conjunt d’Espanya, ja estem acostumats a aquesta política que es recolza en la privatització de beneficis i la socialització de pèrdues. És un exercici que històricament s'ha fet per damunt de les nostres possibilitats. Un exponent mínim i ridícul d’aquest cas són les estacions d'esquí del Pirineu català que, excepte un parell, han passat a ser públiques quan han aparegut les pèrdues. En aquests casos, el Govern actua com a entusiasta del Gosplan soviètic. Però quan el benefici comença a aflorar, aleshores, actua de manera altruista i pensa en clau cristiana per entregar-lo al proïsme. Catalunya, definitivament, practica el sincretisme de tradicions. Però, pel que sembla, sempre perden els ciutadans.

La privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) és l'últim esglaó d'aquesta escala que porta al no-res. Les reiterades sentències judicials van a obligar la Generalitat a revocar l'adjudicació i a indemnitzar Acciona i els seus socis de BTG-Pactual. L'operació –que en el seu moment va dividir el mateix Govern i gràcies a la qual l’Administració catalana va eixugar mil milions de dèficit– consistia en una inversió a 50 anys en què la Generalitat s’havia d'embutxacar 1.047 milions d'euros. El resultat ara és ben diferent. Ara tot surt a pagar, en revocar-se l'adjudicació cal sumar-hi els 300 milions abonats pels privats, les inversions fetes fins ara i la contraprestació pel lucre cessant. La xifra total encara no se sap. La Generalitat es resisteix a fer-la pública per no ferir la sensibilitat del contribuent, però Artur Mas, en el seu viatge al Brasil del juliol de l'any passat, ja va donar garanties a BTG-Pactual que no perdrien els seus diners. I els ciutadans de Catalunya ho poden donar per fet, perquè el banc brasiler no és una germaneta de la caritat, es deu als seus accionistes, sap treure guanys de situacions complexes i té experiència en pelotazos. Aquí n’hi ha un: BTG-Pactual va adquirir el 2012 el 65% de Túnels del Cadí per prop de 60 milions d'euros. Doncs bé, en només dos anys, ha venut la seva part per 146 milions. Ha guanyat 87 milions. Com aquesta mateixa setmana va recordar el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, per escalfar els motors del debat de Pressupostos de la Generalitat, “invertir a Catalunya és una bona opció econòmica”. BTG-Pactual té proves irrefutables que aquesta és una terra d'oportunitats.

En la seva visió a curt termini, el Govern català està disposat a atenuar els efectes de la crisi a qualsevol preu. Encara que sigui repetint errors. I per això no dubta a l'hora de convertir la casa familiar en un casino… O en quatre, tal com passa amb BCN-World. Veremonte, el gran projecte de l'ex-tsar del totxo Enrique Bañuelos, no està disposada a desemborsar els 277 milions per al projecte hoteler i de joc de Tarragona sense conèixer les condicions del pla urbanístic. I la Generalitat s'ha convertit en gestor d'aquests terrenys. Amb els precedents que hi ha, fa l’efecte que el desenllaç és d’allò més predictible. El Govern català va fracassar en la venda d’ICF Equipaments el 2011. Era l'intent de vendre els edificis de col·legis i comissaries per 450 milions d'euros i sacrificar-los a l'altar de la no-consolidació del deute. Aquest 2014 s'ha tornat a confiar en la política de desfer-se d'immobles per ingressar 400 milions. Un altre fracàs.

La desconstrucció del que és públic és constant des de l'inici de la crisi. El partit governant ho aposta tot al futur lliure i independent en què hi haurà molta feina perquè tindrem unes robustes “estructures d’Estat”. Però, pel que sembla, aquesta recuperació de l’Estat no passa de ser una patriòtica prova ontològica. Per aclarir-ho aquí hi ha l'aportació del conseller de Salut, Boi Ruiz, la vigília de la festivitat d'aquest gran dogma espanyol que és la Immaculada Concepció. “No m'imagino un sistema sanitari diferent de l'actual en una Catalunya independent”. Fi de la cita.