No cometre relliscades

A l'encara no superada crisi financera internacional s'hi està afegint una turbulència monetària inquietant, el desenllaç de la qual dependrà de la prudència dels dirigents, la seva coordinació internacional i el seu encert a esquivar el populisme.

L'origen d'aquesta volatilitat està identificat. El creixement econòmic en països emergents clau s'ha desaccelerat, especialment a la Xina (mitjançant un aterratge suau), el Brasil (amb la irrupció d'una recessió) i Rússia (per la crisi iniciada amb la brutal annexió de Crimea). I alguns països desenvolupats, com els de l'eurozona (o el Japó), augmenten el seu estancament, simbolitzat en la recent rebaixa a la meitat del creixement previst pel seu Estat locomotora, Alemanya, i en el retorn de l'asfíxia financera a Grècia.

El menor creixement de les economies energèticament dependents rebaixa el seu consum de petroli. I els països productors s'han sotmès a l'estratègia saudita de no reduir la seva oferta en el mercat, ara superabundant per aquesta menor demanda. Per això el preu del cru ha caigut en picat —prop d'un 40%— en pocs mesos. Això ha contribuït a la pretensió dels països del Golf de dificultar la competència de les reeixides explotacions nord-americanes d'esquist, el llindar de rendibilitat del qual s'evapora si el carburant es deprecia cap als 60 dòlars per barril de Brent.

Al mateix temps, la política fiscal moderadament expansiva de l'Administració d'Obama i la inundació de liquiditat proporcionada per la Reserva Federal han obtingut uns resultats econòmics extraordinaris als Estats Units. La desocupació ha caigut al 5,5% de la població activa gràcies a un potent creixement, que permet augurar una alça del PIB superior al 3% i que potser fins i tot vorejarà el 4% el 2015. Aquesta bonança singular, encara que estigui assentada en revaloracions artificioses d'actius que puguin haver incubat altres bombolles, ha tallat en sec la seva crisi i l'ha retornat a un creixement envejable.

Però en la mateixa mesura d'aquest èxit, l'expansió monetària que ha rescatat l'economia nord-americana comença a deixar de tenir sentit. I així, els experts i els mercats auguren una anticipació del final de la Quantitative Easing (expansió o facilitats quantitatives) i una alça dels tipus d'interès del dòlar, la qual cosa ha revaloritzat sobtadament aquesta moneda i ha disparat també el deute empresarial en tercers països, fet que ha provocat una setmana negra en bastantes borses i ha anunciat més inestabilitat fora de la potència hegemònica.

Serà difícil que, si continua l'incipient vendaval monetari/financer, la situació no s'agreugi de forma substancial, perquè les tendències de fons són sostingudes i amb prou feines contrarestables per una —de moment inexistent— coordinació global.

Caldrà preparar-se, doncs, per a una situació probablement més volàtil. El pitjor d'això és que el menor revés és susceptible de malmetre qualsevol economia, sobretot les vulnerables i aquelles que tot just inicien la recuperació.

La Unió Europea haurà d'accelerar els seus projectes de rellançar el creixement tant per la via de les inversions del pla Juncker com per la monetària, ja esbossada per Mario Draghi. I els seus estats membres —notòriament Espanya— pecaran si se'n refien, o si cauen en l'error de donar ales a les receptes populistes. A aquelles que puguin incrementar les tensions territorials, degradant la incipient confiança en l'estabilitat d'Espanya com un conjunt responsable, i a les que amb bona intenció i poc judici o amb frivolitat rematin l'incompliment dels compromisos (al pagament del deute, sobre el sostre de dèficit, en l'execució de les reformes promeses) ineludibles per assentar la fiabilitat.

L'experiència indica que quan els mercats es crispen generen efectes bandada sobre els protagonistes més febles o menys fiables, el pànic financer i la ruïna. Que caigui la ira ciutadana sobre qui s'acosti a un desastre com aquest.