Una renúncia obligada

La infanta Cristina ha de renunciar als seus drets a la Corona d'Espanya, independentment del resultat del procediment conegut amb el nom de cas Nóos en què es troba inclosa amb el seu marit, Iñaki Urdangarín, i altres persones. S'ha d'esperar que la Infanta prengui la determinació per si mateixa; en cas contrari, se n'haurien d'ocupar les Corts.

La qüestió jurídica que es debat és si va participar o no en els delictes tributaris presumptament comesos pel seu marit a través de l'empresa que posseïa a mitges amb ella fer amb ella, Aizoon. El fiscal, que acusa 14 persones en total, no troba proves perquè el procediment penal continuï contra la Infanta, però entén que s'hauria pogut beneficiar dels presumptes delictes fiscals d'Urdangarín. Per això reclama a Cristina la suma de 587.413 euros, com a partícip a títol lucratiu.

Segons el criteri del Ministeri Públic, el pagament d'aquesta quantitat deixaria extingida la responsabilitat civil de la Infanta simultàniament a la penal. Doncs bé, els advocats de Cristina de Borbó han anunciat la consignació immediata d'aquesta suma. Ara correspon al jutge José Castro –i si escau, a l'Audiència de Palma– decidir si amb això n'hi ha prou per arxivar el procediment respecte a la Infanta, o si ha de continuar endavant també pel que fa a ella.

Discussions jurídiques al marge, la qüestió afecta un familiar del Rei que es troba en la línia successòria. És veritat que Cristina no forma part de la família reial, no rep assignacions del pressupost públic i no té cap agenda oficial que li permeti representar la Corona en cap acte. Malgrat això, les greus acusacions que pesen sobre el seu marit –per a qui el fiscal demana penes que podrien sumar fins a 19 anys de presó– responen a presumptes delictes que no haurien estat comesos si ell no hagués estat gendre de l'anterior monarca i marit d'una de les seves filles.

Si el fiscal constata que Cristina s'ha lucrat d'aquests fets, és impossible mantenir-la en la línia successòria. Fins i tot en el cas que la Infanta no sabés res sobre les maniobres del seu marit en la trama empresarial,  és evident que es va jugar a l'equívoc quan Urdangarín i el seu soci es presentaven a alts càrrecs de diferents institucions (Balears, Comunitat Valenciana, Madrid) per obtenir fons públics, dels quals presumptament es van acabar apoderant.

És prudent assegurar-se que una persona en aquestes condicions no pugui ser reina d'Espanya. Qui ocupa el sisè lloc en l'ordre successori té possibilitats molt petites d'accedir a la suprema autoritat de l'Estat, però convé tancar definitivament aquesta porta.

El rei Felip VI ha deixat molt clar el seu desig d'una monarquia irreprotxable. Ha prohibit a la família reial acceptar favors o regals que els comprometin, vol evitar remuneracions privades i ha encarregat que els seus comptes els revisi una auditoria externa. Les coses estan canviant, i això incrementa la confiança dels ciutadans en el compromís de renovació proposat per Felip VI en el seu discurs de proclamació. Tots els passos que ha fet des de llavors han rebut un grau elevat d'aprovació popular (67% segons Metroscopia).

Seria absurd comprometre aquesta posició d'integritat, que aplaudim, mantenint una zona de sospites respecte a la línia successòria, per remota que sigui la possibilitat que s'arribés a materialitzar. Més enllà de les responsabilitats legals, la confiança en les institucions exigeix esvair qualsevol dubte sobre aquest tema.