La burocràcia i la falta de mitjans descapitalitzen el CSIC

El vaixell insígnia de la ciència a Espanya, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), s'enfonsa. Amb 123 instituts i més d'11.000 treballadors, el principal organisme públic d'investigació passa per una “crisi estructural” que necessita una “transformació dràstica” si es pretén evitar que la ciència espanyola baixi a la “segona divisió internacional”, asseguren destacats científics com l'ecòleg Jordi Bascompte (Premi Nacional d'Investigació el 2011) o Juan Manuel García Ruiz, expert internacional en Cristal·lografia d'Espanya.

Les crítiques, compartides per bona part de la comunitat científica, coincideixen amb la divulgació d'un document signat per més d'un centenar d'investigadors del CSIC que reclama “una reforma profunda de les institucions de govern del sistema científic espanyol”. Fins i tot el rei Felip VI ha advertit que Espanya no pot donar-se el luxe de preparar joves investigadors “perquè surtin a l'estranger sense retorn possible” a causa d'“una taxa d'atur inacceptable”, va dir durant la seva intervenció, el passat 24 de novembre, en l'acte pel 75è aniversari de la fundació del CSIC.

“La situació és greu i això ve des de lluny. No es tracta d'una qüestió conjuntural, per la crisi —que també afecta—. Són les restriccions burocràtiques i els mecanismes antiquats el que impedeix a la ciència espanyola de competir a l'exterior”, assegura Jordi Bascompte, investigador de l'Estació Biològica de Doñana (EBD). Bascompte és un dels dos científics espanyols que forma part del comitè editorial de la revista Science. Després de diversos anys rebent ofertes d'institucions estrangeres, l'ecòleg espanyol ha decidit marxar a la Universitat de Zuric amb el seu projecte (i els fons europeus assignats) perquè considera que no pot tirar endavant el seu treball adequadament a Espanya. “És mentida que me'n vagi perquè em paguen més. Durant anys he tingut bones ofertes i no he volgut marxar”, assegura. Si ara ho ha decidit, confessa, és perquè s'ha cansat de donar-se “"cops de cap contra un mur".

Els investigadors consultats demanen una “reforma dràstica”

Fa 15 anys, Jordi Bascompte (Girona, 1967) treballava al prestigiós Centre Nacional d'Anàlisi i Síntesi Ecològics de la Universitat de Califòrnia quan voluntàriament va decidir tornar a Espanya. Des de llavors va desenvolupar la seva carrera professional a l'Estació Biològica de Doñana. El projecte que realitza actualment indaga les xarxes que regeixen les interaccions dels éssers vius i constitueixen l'arquitectura de la biodiversitat, i per fer-lo va obtenir 1,7 milions d'euros del Consell Europeu d'Investigació (ERC). Aquest tipus de subvencions, les advanced grants, són atorgades per la UE per impulsar els millors projectes científics a Europa, i algú podria pensar que amb els diners assegurats s'acabarien els problemes.

“No a Espanya”, diu Bascompte. Ho confirma García Ruiz, que treballa a l'Institut Andalús de Ciències de la Terra i també disposa de fons europeus. “En altres llocs et donen els diners perquè no et preocupis, aquí el dia que t'assignen els fons, comença a preocupar-te”.

Bascompte descriu el calvari quotidià que qualsevol investigador espanyol ha de passar per fer ciència, i això tenint la sort de disposar d'ajudes europees. “Per contractar un investigador postdoctoral d'Oxford et pots passar sis mesos fent tràmits burocràtics, com em va passar a mi, i et trobes amb la mesura surrealista que ha de convalidar el títol a Espanya perquè és estranger”. “Arriba un moment que et canses”, confessa. “Entre novembre i gener, tres mesos aproximadament, no pots fer despeses dels teus propis recursos perquè es fa el tancament d'exercici”, posa com a exemple.

La plantilla s'ha reduït un 14,6% des del novembre del 2011

El CSIC l'obliga, a més, a fer contractes enrevessats als tècnics i investigadors que treballen amb ell durant un projecte. Si, per exemple, dura dos anys, cada quatre mesos els contractats han de signar una carta que especifica que es limiten a fer les funcions per les quals se'ls va contractar i no unes altres, i així el CSIC evita possibles demandes. “Jo, que tinc nou persones al meu projecte, haig de preocupar-me de fer més de 30 cartes i que les signin…”.

“Són mecanismes encarcarats, regles del joc anacròniques, amb les quals és impossible fer ciència moderna i competir en la primera divisió de la investigació internacional”, sentencia García Ruiz, que calcula que un científic espanyol, si té fons, ha de dedicar més del 50% del seu temps a la gestió i la burocràcia del projecte científic, en comptes d'investigar.

Les dades indiquen una reducció del 14,6% de plantilla al CSIC des del novembre del 2011. Hi ha 1.892 treballadors menys. Les xifres aportades pel Ministeri d'Economia mostren que només un total de 49 investigadors han demanat algun tipus d'excedència des del gener del 2011, en bona part dels casos de naturalesa temporal. “En ciència, cal fomentar que els investigadors guanyin experiència a l'estranger. El que hem de procurar és que tornin”. El Ministeri reconeix que hi ha certa rigidesa al centre. “Som conscients que les institucions per ser competitives necessiten flexibilitat, a més de vincular una part del seu finançament als resultats obtinguts”, assenyala un portaveu del Ministeri.

El Govern espanyol va recórrer, el 2013, a un rescat de 95 milions d'euros per evitar la fallida del CSIC. La institució ha patit durament les retallades durant la crisi econòmica. “No es tracta només de la crisi i de l'escassetat crònica de recursos”, assegura l'investigador Mario Días, del Museu Nacional de Ciències Naturals, un dels científics que ha promogut la declaració dels científics crítics. Días assenyala entre els problemes del sistema la incapacitat de retenir el talent jove i l'envelliment de la plantilla, amb una edat mitjana de 55 anys. Una altra xacra és el “sistema funcionarial”, en el qual no preval l'excel·lència. “Aquí guanya el mateix el científic brillant que el que es passa el dia fullejant còmics al seu despatx”, assegura un director d'institut que prefereix no donar el seu nom.

El 24 de novembre, en celebrar-se el 75è aniversari del CSIC, el president de la institució, Emilio Lora Tamayo, va assegurar que la fuga de cervells a Espanya era una “llegenda urbana” i que els que se n'anaven ho feien perquè els donaven un xec "amb diverses xifres". Bascompte i d'altres ho desmenteixen. El xec hi és, sens dubte, però se'n van per altres raons.