Trencar inèrcies

En la societat del coneixement, el progrés social i econòmic d'un país depèn de disposar d'estructures capaces de crear i mobilitzar talent. Les universitats són les institucions que han d'exercir aquesta important tasca. Però per a això les mateixes universitats han de ser eficients en la seva comesa i capaces d'adaptar-se a uns criteris de competitivitat cada vegada més exigents. Encara que en els últims trenta anys les universitats espanyoles han millorat en molts aspectes, el conjunt del sistema està lluny d'aconseguir les cotes d'excel·lència essencials. Ho demostra el molt discret lloc que les millors universitats ocupen en les classificacions internacionals de qualitat investigadora i docent.

Aquest és un problema estratègic; s'ha d'abordar com una qüestió d'Estat. Els fronts en què s'hauria d'intervenir són múltiples però concerneixen sobretot a la governança, a les cotilles funcionarials i als mecanismes de selecció i promoció del professorat.

Entre els factors que incideixen de manera més negativa hi ha la falta de mobilitat. Resulta sorprenent que el 73% dels professors i investigadors que exercien el curs passat a les universitats públiques havien fet el doctorat al centre en què impartien classe. Aquesta dada no seria indicativa d'endogàmia si aquests professors haguessin passat abans per altres universitats. De fet, alguns dels millors campus del món presenten percentatges també alts de professors que s'hi han format, però no perquè tenen un sistema endogàmic, sinó perquè, com que són excel·lents, retenen els seus millors talents.

En general, aquest no és aquest el cas que ens ocupa. Malgrat que el 2007 la creació de l'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i l'Acreditació (ANECA) va introduir un sistema centralitzat i objectiu d'acreditació del professorat universitari, la selecció dels docents per part de les universitats depèn de mecanismes en els quals amb molta freqüència intervenen factors de fidelitat i relació personal que no tenen res a veure amb la recerca de l'excel·lència. Un estudi ha mostrat que el 95% de les places que es van ocupar el 2010, el docent que les va guanyar ja treballava al centre. I el 70% la va obtenir sense haver-se d'enfrontar a cap contrincant.

A això cal afegir que, tret d'alguns centres que han introduït fórmules d'exigència de resultats, no hi ha mecanismes eficients d'avaluació de la capacitat investigadora i docent dels titulars d'aquestes places. L'absència de rendició de comptes, o de conseqüències si el rendiment és baix, creen una cultura acomodatícia que tendeix a perpetuar-se amb la complicitat de tots els estaments implicats. A més d'afectar la igualtat d'oportunitats, aquest sistema implica un mal ús dels limitats recursos disponibles. Urgeix consensuar reformes valentes que incentivin l'excel·lència i permetin trencar les inèrcies i el corporativismes que ara la dificulten.