Rumb expansiu

Europa necessita amb urgència un canvi de política econòmica que rescati les economies de l'euro de l'estancament i el risc de deflació. Aquesta és la idea dominant que ha substituït la mera creença en els ajustos pressupostaris a qualsevol preu. Les receptes ortodoxes han fracassat, bé perquè no han pogut aplicar-se, bé perquè els seus efectes sobre l'economia, en forma de recessió i desocupació, ja no són suportables en una zona que s'ha convertit en el malalt crònic de l'economia global. Jean-Claude Juncker, nou president de la Comissió Europea, ha captat el missatge dels nous temps i ofereix un projecte per reactivar les expectatives econòmiques.

Els tres pilars del pla de Juncker són acceptables en termes generals; responen a les reclamacions implícites de l'ampli consens d'economistes. La peça més important és l'articulació d'un pla d'inversió, dotat amb 300.000 milions d'euros, que l’objectiu fonamental en aquests moments d'atonia és incentivar el creixement i l'ocupació amb el finançament d'inversions viables i d'alt contingut estratègic, com a projectes energètics i de transport als quals es dedicarà el gruix del programa. No hi ha res en contra d’aquesta orientació; els diners invertits en infraestructures energètiques ofereixen la millor rendibilitat en termes de creixement i ocupació.

El que sí que és discutible és l'estructura econòmicofinancera del pla. És dubtós que una inversió de 300.000 milions en tres anys tingui un impacte significatiu sobre una economia congelada de la grandària de l'europea, i més en la situació persistentment recessiva d’Itàlia i de paràlisi de França. Si, a més, els diners públics nous amb prou feines arriben als 2.000 milions i es confia en l'efecte d'atracció per a la inversió privada (la Comissió posarà uns 20.000 milions dels 300.000 necessaris), s'entendrà que els dubtes estan justificats.

Europa necessita un impuls inversor, però un que es transmeti per capil·laritat a les regions perjudicades. El pla de Juncker, pel que se’n sap fins ara, probablement farà curt; si fos així, els efectes no arribarien fins als nuclis nacionals més afectats per la manca d’inversió de l'últim lustre.

L'aposta per una expansió econòmica és lloable, però Juncker encara ha de precisar moltes coses perquè el seu projecte sigui convincent davant dels inversors i l'opinió pública, que espera alguna cosa diferent, i més ben definida. La insistència de Juncker en les reformes estructurals és un tòpic, però el nou president de la Comissió ja ha de saber que ensopega amb la resistència dels països. La política fiscal més permissiva exigeix molta pressió política, tot i que és imprescindible mantenir-la. Pel que fa al BCE, el seu paper en el canvi d'expectatives és crucial. L'inici de les compres de valors amb actius ha disparat les borses i estret el diferencial dels deutes nacionals. Cal aprofundir en aquesta via.