Una casta universitària?

Es parla bastant de la greu situació de l'R+D a Espanya. De les retallades, la fuga de cervells, dels milers d'investigadors i investigadores que després d'anys de formació, esforç i trajectòries brillants es veuen obligats a fer les maletes i anar-se'n. Menys es parla, no obstant això, dels qui es queden. Dels afortunats que aconsegueixen continuar vivint de la seva passió investigadora i docent… Afortunats?

No tant. Les pràctiques laborals de la universitat espanyola són un secret de domini públic: professors associats amb sous de menys de 300 euros al mes, sistemes de cues per sobre del mèrit per assignar noves places (guanya el pacient i l'obedient) i un sistema orientat al fet que els de baix facin la feina dels de dalt. Pràctiques, a més, que es perpetuen en la impunitat més absoluta: la universitat converteix les seves víctimes en còmplices de la seva pròpia situació. Un sistema de bastons concrets i pastanagues abstractes que sembla servir només per a la glòria i estabilitat d'uns quants a costa de la feina i invisibilitat de molts i moltes.

El que és preocupant és que moltes d'aquestes dinàmiques precedeixen l'austeritat. I poden per tant sobreviure-la si no s'aborden com un problema estructural. Aquesta mateixa setmana investigadors i investigadores del CSIC publicaven una proposta d'idees per a la reforma de la ciència a Espanya que anava més enllà de les retallades per posar sobre la taula un diagnòstic centrat en la necessitat de modernització, transparència, gestió eficient i autonomia de govern. Al document es parla de burocràcia, control polític i falta d'avaluació i incentius. En el cas de les moltes universitats, a aquests problemes podem afegir-hi un opac entramat d'interessos publicoprivats estructurats al voltant de fundacions universitàries.

Però llavors, si no n'hi ha prou amb la falta de diners per explicar la crisi actual de les nostres institucions d'ensenyament superior, de quin mal estem morint? Morim, en primera instància, d'una dualitat injusta i insostenible entre el personal estable i el no estable. La universitat espanyola sovint perpetua innecessàriament una gerontocràcia que equipara capacitat a acumulació d'anys. En un moment en què moltes convocatòries europees de finançament volen promoure investigadors joves, a Espanya és habitual que aquests joves hagin de renunciar a l'autoria de projectes o publicacions en favor de persones amb més antiguitat per una absurda norma no escrita. La combinació de vassallatges, inèrcies i por sovint fa invisible la feina de la generació més formada d'aquest país i ens impedeix reconèixer, aprofitar i promoure els seus treballs.

Morim també de rigidesa. Els departaments universitaris semblen de vegades regnes de taifes, més preocupats per defensar els seus fortins que per avançar en el coneixement, formar l'alumnat de manera innovadora o respondre als reptes socials actuals. Els murs que hem aixecat entre disciplines dificulten la innovació i l'experimentació en les noves fronteres del coneixement. Qualsevol persona que intenti sortir de la seva capseta disciplinària xoca amb un mur de dificultats (incomprensió, exclusió, solitud), sense que cap dels actors implicats (des dels caps de departament o facultat fins als rectors i responsables polítics) sembli tenir incentius, poder o voluntat per canviar-ho. Els equilibris i conflictes del regne de taifes drenen gran part de l'energia que hauria d'orientar-se a repensar el paper de la ciència, la universitat i el coneixement al segle XXI.

Morim, també, víctimes d'una estructura que sembla incapaç d'autoregenerar-se. La universitat sembla avui l'exemple paradigmàtic de la tragèdia dels comuns: com que és de tots, no és de ningú. Cada califa gestiona el seu petit racó del regne, i intenta preservar-lo del món exterior. Sense visió estratègica, sense rendició de comptes, sense avaluació ni control, la màquina universitària s'oxida i cronifica el campi qui pugui. I mentre s'enfonsa aquest Titanic, l'única música que se sent parla d'un problema de finançament. Mentre s'aprofundeix l'abisme entre els qui treballen i els que signen el treball dels altres, es fan rimes amb paraules buides com excel·lència i mèrit.

Si el règim del 1978 ha creat en l'àmbit polític una casta més preocupada per atendre els seus interessos particulars que per representar les majories, a la universitat el curtterminisme, l'autopreservació i la dualitat han creat una estructura autoreferencial, ineficient i injusta que bloqueja el potencial d'un país jove i format. El problema de la universitat, doncs, no és la crisi. El que cal no és disposar de més diners, i menys en un país que ha d'emprendre un replantejament del seu model productiu i la seva estructura formativa. El que cal és respecte, mèrit, capacitat d'innovació i tota la llum possible sobre uns mètodes i processos que estan viciats. El debat és important perquè no només ens hi juguem les condicions de treball actuals d'uns quants investigadors. Ens hi juguem el sistema de producció i reproducció del coneixement en la formació superior. Ens hi juguem el teixit productiu i intel·lectual del futur. Ens hi juguem, en realitat, el futur.

Gemma Galdon Clavell és doctora en Polítiques Públiques.