La nació estreta

Amb poques dates de diferència, dues organitzacions d'inequívoca filiació antiindependentista han coincidit a assenyalar —potser involuntàriament— un dels factors que, segons el meu parer, més han contribuït a posar les relacions Catalunya-Espanya en la crítica situació present. El passat dia 12, a Madrid, el president de Societat Civil Catalana (SCC), Josep Ramon Bosch, va ser el ponent d'un esmorzar informatiu organitzat per Nueva Economía Forum; i en el decurs d'aquesta compareixença va proposar com una cosa raonable i fins i tot “necessària” el trasllat a Barcelona d'alguna alta institució de l'Estat, per exemple —va dir— el Senat o el Tribunal Constitucional.

Quatre dies després, el diumenge 16, EL PAÍS informava de l'aparent bloqueig de les converses entre UPyD i Ciutadans de cara a subscriure un pacte electoral; subratllava que els de Rosa Díez retreuen als de Albert Rivera no tenir “un projecte nacional”; i posava en boca d'un membre de Ciutadans la rèplica següent: “Som un partit nacional amb seu a Barcelona, o és que Barcelona no és a Espanya?”

Doncs no; a l'efecte de la concepció del poder i del seu assentament territorial que caracteritzen l'establishment, l'elit o la casta usufructuària de l'Estat, Barcelona no és a Espanya. No deu ser fortuït que, en dos segles, no hagi existit mai una organització politicosocial rellevant d'àmbit espanyol la direcció de la qual estigués domiciliada a Barcelona. El PSOE va ser fundat públicament el 1888 a la capital catalana —que és on es concentraven en aquell temps els obrers fabrils—, però el seu nucli rector venia de les ribes del Manzanares, i a elles va tornar ràpidament. Nascuda en la mateixa ocasió, la UGT va mantenir voluntariosament el seu comitè nacional a Barcelona fins al 1899, però fet i fet va haver de rendir-se a l'evidència estructural: només és nacional-espanyol allò que té el vèrtex a Madrid. Ni tan sols la CNT va escapar, almenys formalment, a aquest axioma.

No deu ser fortuït que, en dos segles, no hi hagi hagut cap organització politicosocial rellevant d'àmbit espanyol domiciliada a Barcelona

Quan, a l'esmorzar abans esmentat, el senyor Josep Ramon Bosch va dir de traslladar el Senat o el Constitucional a Barcelona, els seus oïdors madrilenys no van esclafir a riure, perquè a aquesta mena de convocatòries hi sol acudir gent fina i educada. Però, en silenci, sens dubte pensaven: “Vaja, un altre català il·lús proposant fantasies! I mira que aquest semblava dels nostres...”.

Un altre, perquè està en la memòria de tots que el primer a suggerir la mudança del Senat a Barcelona va ser, tres lustres enrere, aquell Pasqual Maragall que defensava una Espanya en xarxa, i la cocapitalitat, i el federalisme asimètric... “Bah, maragallades”, va sentenciar ja llavors l'establishment. Com podrien els dotze magistrats del Tribunal Constitucional, o els dos centenars i mig de senadors, exercir com a tals lluny de Madrid, sense la possibilitat de freqüentar cada nit ministres i sotssecretaris i jutges del Suprem i directors de diari i grans empresaris; sense poder assistir cada dues setmanes a la llotja del Bernabéu, la llotja de negocis de totes les Espanyes; sense gaudir d'uns àmbits de sociabilitat elitista que les “províncies” (Barcelona inclosa) no tenen en absolut?

Fins avui, l'únic i modest intent de traslladar de Madrid a Barcelona un alt organisme públic amb jurisdicció sobre tot l'Estat el va promoure José Montilla durant la seva etapa com a ministre d'Indústria (2004-2006) i va tenir per protagonista la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT). La resistència al desplaçament va ser numantina, el llavors director de l'ens va parlar de “deportació” i els funcionaris afectats van posar totes les pegues i van exigir totes les contraprestacions imaginables, en una llarga guerra de desgast. Menys d'una dècada després, l'aparell estatal ha digerit i metabolitzat aquella intolerable ruptura de la lògica ancestral que el presideix: des de l'octubre del 2013, la CMT va quedar integrada a la nova Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), la seu de la qual es troba al carrer madrileny d'Alcalá. On si no.

Aquest és el marc mental en el qual s'exerceix el poder a Espanya almenys des de la creació de l'Estat unitari, fa tres segles. Un marc mental que va expressar a final del 2005 amb inusual franquesa la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, quan —arran de l'OPA llançada per Gas Natural sobre Endesa— va deplorar que la seu d'aquesta última companyia pogués ser traslladada “fora del territori nacional”, és a dir, a Barcelona. Va ser el mateix moment en què no se sap bé si la mateixa Aguirre, Miguel Arias Cañete o Manuel Pizarro —tres membres conspicus de l'elit, en tot cas— va dir allò d'“abans alemanya que catalana”.

Aquesta concepció estreta, reductiva i excloent d'Espanya i del nacional-espanyol, la tendència del Madrid oficial al monopoli —no a la primacia, sinó al monopoli— de tots els poders i a la provincianització de la resta del territori, ha contribuït enormement a laminar aquell catalanisme de tradició hispànica que avui molts diuen enyorar. El 2014, com en temps de Felip IV, continua sent veritat dogmàtica que “només Madrid és cort”.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.