“Això de Catalunya no s'arregla amb legions sinó amb ponts”

Cèsar estaria content: una altra de romans. Després que l'any passat la novel·lista britànica Lindsey Davis guanyés el primer Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino, que concedeix l'Ajuntament de Barcelona, la segona edició del premi ha recaigut en un altre popular escriptor de novel·les de romans, Santiago Posteguillo (València, 1967). Posteguillo és autor de sengles trilogies sobre Escipió Africà —un dels grans èxits del gènere al nostre país— i Trajà (el tercer lliurament del qual arribarà aquesta tardor o a principis del proper any). Professor de Literatura a la Universitat Jaume I, obsés de la divulgació cultural i home definitivament simpàtic, l'escriptor va rebre ahir el guardó al Saló de Cent de l'Ajuntament, en el marc de la trobada Barcelona Novel·la Històrica que s'està desenvolupant aquesta setmana.

Poc abans aquest diari el va atrapar mentre admirava —com no— les muralles romanes i l'aqüeducte de la vella Barcino i el va portar fins a la ganiveteria del carrer del Carme on subministren estupendes reproduccions d'espases, cascos i escuts de les legions per als amants de la reconstrucció històrica. Posteguillo es va avenir a encasquetar-se un casc romà i sostenir un rutilant escut de parada (el de legionari no es podia treure de l'aparador) i posar amb ells. “M'ha commogut que em premiïn després de Lindsey Davis”, comentava component un guerrer francament millorable. “Ella és un gran nom internacional de la novel·la històrica i l'admiro molt”.

Que el premi repeteixi en la seva segona edició amb un novel·lista de romans li sembla singular però recorda que “hi ha alguns àmbits amb més èxit en el gènere com Egipte, l'edat mitjana o Roma i és normal que es torni a premiar algú que escriu sobre el mateix. En els propers trenta anys segur que els romans tornen a estar presents almenys sis o set vegades”. De Barcino diu que no la coneix gaire, encara que s'hi està esforçant molt en aquesta visita, i que no descarta fer-la aparèixer en una de les seves novel·les, “per exemple com a lloc de naixement d'un personatge”. Li assenyalo que no hauria estat malament recordar en el seu Circo Máximo (Planeta 2013) al nostre gran patró d'escuderia de quadrigues, el patrici de Barcino Luci Minici Natal, i riu de bona gana.

Em commou que em premiïn després de Lindsey Davis

Posteguillo havia de participar avui en una taula rodona al Born CC amb Simon Scarrow, l'autor de l'estupenda sèrie de novel·les de Cato i Macro (Edhasa). Però Scarrow “ha causat baixa”, per una operació i el substitueix Ross Leckie, que ha publicat també a Edhasa una trilogia (precisament) sobre Cartago. Serà una trobada Roma contra Cartago? “És una idea, ho enfocaré així”, respon Posteguillo fixant-se en una bonica spatha de cavalleria, “agafarem armament, encara que amb els meus llibres ja és suficient”, continua esgrimint un voluminós exemplar de Circo Máximo, “contundent com una pedra del mur d'Adrià”. El tema anunciat és L'heroi romà. “És un tema molt ampli. Podem parlar de Trajà i les seves heroïcitats militars però també administratives, com fer que els corruptes retornessin els diners que havien robat”. Vaja, no són els seus herois Muci Escevola, que va tractar de matar Porsena, o Curtius que quan es va obrir un forat al Fòrum i els àugurs van anunciar que Roma havia de sacrificar el millor que tingués es va llançar ell mateix amb armadura i cavall (però sense modèstia)? “No, hahaha, els meus preferits són els Gracos, que van intentar el repartiment de la terra i van ser assassinats, aquest tipus d'herois són m

és els meus. Trajà també va ser heroi militar, en la tercera part de la trilogia que li dedico, i que estic escrivint, li veurem creuar l'Eufrates amb el seu exèrcit per venjar Craso (del qual deriva això de cras error, clar) i les seves legions. Per endinsar-se en territori Trajà va haver de vèncer el temor dels seus homes”.

Li pregunto de prop pel sobiranisme. Com haurien reaccionat els romans? “Malament, només coneixien un sobiranisme que era el seu. Això de Catalunya no s'arregla per descomptat amb legions, sinó amb una altra cosa també molt romana: ponts”.

Trajà va fer que els corruptes retornessin els diners robats

Posteguillo té una altra faceta d'escriptor que són els assajos literaris, com el recentment publicat  La sangre de los libros (Planeta). “És una altra vena, una tasca quixotesca que m'he imposat de tractar de divulgar la història de la literatura”.

El novel·lista diu que ell no és com el robust Scarrow que s'ha entrenat en els usos armamentístics dels romans amb grups de reconstrucció històrica. “He provat algunes coses, però Simon és més batallador”, sospira, “la nostra diferència de físic ho diu tot”.

En el marc de la setmana de novel·la històrica s'ha realitzat un debat sobre el sexe a Roma. “No em van convidar, em sento discriminat!”, bromeja, i recorda, ja de debò, que el sexe “va ser una arma de poder en l'antiguitat, com demostren Cleopatra o Sofonisba, que va seduir tants reis númides”. Sense sortir del sexe (!), Posteguillo explica el curiós cas de les spintriae, les monedes o fitxes per a bordells, que tenien representacions de pràctiques sexuals (fel·lació, penetració anal, etcètera) i es creu que les usaven els soldats per demanar (i pagar) serveis sense haver de donar explicacions. Que interessant és l'antiguitat quan ell l'explica!