Monuments polèmics

El revival barroc que ens assalta en els últims mesos comença a prendre aires d'espantall. La notícia ha saltat als mitjans i ha provocat una estranya sensació en el lector, barreja d'estupor i sorpresa. Com ha comunicat l'equip municipal dirigit per l'alcalde Xavier Trias, l'alcaldia de Barcelona ha demanat a la seva homònima de Madrid la retirada de l'estàtua dedicada a Blas de Lezo recentment instal·lada a la plaça de Colón, i inaugurada pel rei Joan Carles I i per l'alcaldessa popular Ana Botella, a punt finalment d'acomiadar-se de la política. El motiu, considerar inoportuna l'erecció d'un monument a un dels oficials que van comandar el setge borbònic del 1714, just el mateix any en què es commemora el tercer centenari d'aquell episodi sagnant.

Deixant al marge la dubtosa coincidència de les dues celebracions (l'alcaldessa Botella va dir explícitament en el seu discurs que l'estàtua de Lezo era una victòria “sobre els qui pretenen donar per caducada una gran nació com és Espanya”), la iniciativa s'emmarca en el conflicte que enfronta els nacionalismes espanyol i català. L'estàtua dedicada a l'almirall heroi en la defensa de Cartagena d'Índies només és un més d'aquests detalls casposos als quals ens té ja acostumats el PP madrileny, el mateix que l'any 2012 va posar una placa al general Prim en una paret del Banc d'Espanya, entre figurants disfressats de voluntaris catalans amb barretina, i discursos defensant la unitat de la pàtria. És clar que aquell mateix any Convergència i Unió va canviar d'amagatotis la placa del passatge de la Canadiense amb el text que recordava la famosa vaga del 1919, per una altra placa en la qual es recordava l'empresari nord-americà Fred Stark Pearson com a fundador d'aquella companyia elèctrica.

Certament, estàtues, plaques i monuments són una de les maneres per les quals es cola la ideologia del poder. Aquests dies, a costa de Lezo molts han recordat les diverses dedicatòries presents als carrers de Barcelona, que potser també seria oportú que fossin modificades o directament retirades. El cas més conegut és el monument a Antonio López López, marquès de Comillas, a qui sempre s'ha relacionat amb el tràfic d'esclaus. L'estàtua està situada en una plaça també dedicada a aquell tauró de les finances, i encara que els anarquistes la van derrocar i van fondre per fer bales el 1936, el franquisme la va tornar a restaurar gràcies a l'art de l'ínclit Frederic Marés. El 2010, els sindicats UGT i CCOO van intentar infructuosament que fos retirada. Com a premi de consolació van aconseguir que l'avinguda del Marquès de Comillas fos rebatejada amb el nom del pedagog i víctima innocent de la Setmana Tràgica Francesc Ferrer i Guàrdia (l'alegria dura poc a casa del pobre, l'any passat a punt va estar de compartir avinguda amb el franquista Juan Antonio Samaranch). Un altre cas és el de Juan de Coloma, secretari del rei Joan II d'Aragó, que va ser l'introductor de la Inquisició a Catalunya i un d'aquests personatges tèrbols de la nostra història, amb un carrer dedicat (Secretari Coloma) a Gràcia. Els fa temps que recullen signatures perquè es modifiqui la dedicatòria del nomenclàtor, sense cap resultat.

Estàtues i plaques són una de les maneres per les quals es cola la ideologia del poder

En casos conflictius, una de les solucions històriques ha estat emmascarar la dedicatòria perquè quedi diluïda. Un exemple clàssic d'aquesta estratègia seria el carrer Ferran, en realitat commemorativa del tirànic rei Ferran VII, capaç de despertar tal malvolença popular que al final es va decidir esborrar discretament el numeral i deixar la via com si recordés un desconegut Ferran sense cognom. Més recentment, hem viscut un cas similar quan el passatge i el carrer dedicat al general Baldomero Espartero (conegut com el Duc de la Victòria), van ser rebatejades com a passatge de Francesc Pujols i carrer del Duc. Referir-se a Espartero pel seu títol nobiliari no oculta que es tracta del mateix militar que defensava la necessitat de bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys, a fi que la nació visqués pacíficament, lliure dels insurrectes catalans. Espartero va bombardejar la nostra ciutat durant tretze hores seguides, el desembre del 1842, i s'ha trigat un segle i mig a dissimular la seva presència al nomenclàtor. Com Blas de Lezo, ell també va cedir a la temptació d'obrir foc sobre les cases civils. En la mateixa línia figura el general Joan Prim, sota l'autoritat del qual els canons del castell de Montjuïc i la Ciutadella van llançar projectils contra Barcelona durant tres mesos seguits, entre principis de setembre i el 20 de novembre del 1843. Feliçment (com són les coses!), a l'heroi de Reus, líder de l'expansionisme espanyol al nord de l'Àfrica i una de les figures més importants del reformisme vuitcentista, se li ha perdonat la seva ferocitat i ostenta monument a cavall al parc de la Ciutadella, una estàtua que també va ser destruïda i retirada pels anarquistes del 1936, i novament recol·locada al seu lloc pel franquisme i Frederic Marés.

Lezo va ser un dels oficials que va comandar el setge borbònic del 1714

Ignoro si Blas de Lezo mereix un monument (segurament no), però abans de protestar per l'escultura madrilenya potser estaria ben fixar-se abans en dedicatòries autòctones com les de López López, Coloma o Espartero (i per descomptat Prim), autors com a mínim de tantes atrocitats com les comeses per l'almirall basc. Encara que, molt em temo que despullar d'ideologia les nostres vies públiques resultarà una cosa pràcticament impossible.