El científic que va burlar la Stasi

Que un científic domini l'anglès és avui d'obligat compliment. I que un alemany parli aquest idioma sembla el més natural. Però quan es tracta d'un científic germanooriental que ha viscut la major part de la seva vida a l'altre costat del teló d'acer, s'endevina que ell, com altres col·legues seus de l'Europa de l'Est, va haver d'afegir un repte extra a l'esforç investigador: el d'aprendre una llengua que, en el seu temps i al seu país, era l'idioma de l'enemic, però també el de la ciència mundial.

És potser per això que el bioquímic Gunter Fischer (Altenburg, Turíngia, 1943) rebusca tranquil les seves paraules des de l'altre costat de la línia telefònica al seu despatx de la Unitat d'Enzimologia de Plegament de Proteïnes del Max Planck, que va dirigir fins que es va jubilar, el 2011. Ara el seu retir, més teòric que real, li permet una certa calma. “Segueixo treballant; per sort, al Max Planck et deixen fer-ho més enllà dels 65 anys, però més relaxat”, confessa l'investigador, que a la dècada dels 80 va descobrir els primers enzims implicats en el plegament de les proteïnes.

La reunificació alemanya va ser molt reeixida per a la ciència”, reflexiona el bioquímic

Nascut en plena guerra mundial, abans de la caiguda del nazisme, a Fischer li va tocar viure de totalitarisme en totalitarisme, de l'esvàstica al compàs, el martell i l'anell d'espigues. “Després de la guerra, els primers 15 anys van ser molt durs, amb restriccions en la distribució d'aliments”, recorda. El jove Fischer es va traslladar a Halle, a uns 90 quilòmetres d'Altenburg, per estudiar química a la Universitat Martí Luter de Halle-Wittenberg, una de les més veteranes d'Alemanya. Aquesta ciutat de Saxònia-Anhalt acull, a més, una institució que presumeix de ser la societat científica més antiga del món: la Leopoldina, avui Acadèmia Nacional de Ciències d'Alemanya.

Una illa de tolerància

La Leopoldina seria crucial a la carrera científica de Fischer des que era un jove universitari, a la dècada dels 60. Una vegada, cinc premis Nobel van visitar l'acadèmia i van sol·licitar un dinar amb un grup de joves estudiants. Fischer va aconseguir ser un d'ells. “Vam dinar en un restaurant de Halle, cinc premis Nobel i uns deu estudiants, i va ser genial; va ser determinant per a la meva vida científica”, relata.

Però la Leopoldina era una estranya illa de tolerància que gaudia d'un privilegi especial. Aquesta acadèmia, de la qual el règim d'Adolf Hitler havia expulsat els científics jueus —inclòs un tal Albert Einstein—, va quedar a l'Alemanya Oriental després de la guerra, però es va mantenir com una institució lliure i va resistir a les pressions de nacionalització del govern. “Era l'última organització comuna de l'est i l'oest”, resumeix Fischer. “El president era a Halle, el vicepresident a Gotinga (Alemanya Occidental) i els seus membres eren d'arreu del món, així que tenien el privilegi únic de convidar científics occidentals a donar conferències, la qual cosa em va donar l'oportunitat de conèixer-los i parlar amb ells”.

Un 30% dels científics contractats eren informadors de la Stasi,

La situació era molt diferent a la Universitat, on Fischer tractava d'aconseguir un doctorat, i on va trobar un obstacle en el camí que no tenia res a veure amb les seves aptituds com a científic. “Era molt difícil fer un doctorat si no eres membre del Partit Comunista. Van tractar d'allistar-m'hi, però m'hi vaig negar”. Per sort, el jove va comptar amb l'ajuda d'un catedràtic de bioquímica que li va obrir les portes. El 1971, ja amb el seu doctorat i un lloc d'ajudant a l'Institut de Bioquímica de la Universitat, Fischer tractava d'investigar, però la pressió política no era l'únic impediment. “Als setanta la situació no era tan dolenta, però als vuitanta va empitjorar per la falta de fons. No podíem aconseguir materials dels països occidentals ni podíem reparar els equips”. Amb aquesta manca de recursos, el que un bioquímic podia fer no era gaire, excepte una cosa: “Pensar”. “Ningú em preguntava a què em dedicava, així que tenia temps per pensar”.

Els pensaments de Fischer es van dirigir cap al camp del plegament de les proteïnes, en el qual en aquells dies regnava l'anomenat Dogma d'Anfinsen, establert pel bioquímic nord-americà i guanyador del premi Nobel Christian B. Anfinsen. El dogma establia que el plegament d'una proteïna a la seva conformació espacial era una cosa exclusivament determinada per la seqüència d'aminoàcids, i que per tant era un procés espontani que no requeria cap ajuda externa. Fischer ho va posar en dubte. “Vaig idear experiments molt simples amb el poc que tenia i els resultats suggerien que podia haver-hi una biocatàlisi”. És a dir, un factor cel·lular que facilitava i accelerava el procés de plegament: un enzim plegador, o foldasa (de l'anglès fold, plegar). “Ningú ho havia assajat i el 1984 jo ho vaig trobar”, apunta l'investigador.

Col·laboració clandestina

Amb el seu flamant descobriment, Fischer va tractar de fer el que fan tots els científics, publicar-ho en una revista internacional de primera fila. Però allò era la República Democràtica Alemanya. “Estava prohibit publicar resultats en revistes internacionals com Nature o European Journal of Biochemistry, i encara pitjor si eren revistes de l'Alemanya Occidental”, recorda. En aquells dies, tot científic que pretengués publicar havia de sol·licitar aprovació a l'Oficina de Relacions Internacionals, pròpia de la Universitat i dependent de la Stasi, el servei d'intel·ligència. “Ells podien concedir-te el permís o no, però no estaven obligats a donar-te'n cap motiu”. Aquesta oficina s'encarregava a més de filtrar la correspondència. “Si escrivies a un científic de l'Alemanya Occidental, els havies de donar la carta, que l'enviaven o no, però mai te n'informaven. Si no rebies resposta, era possible que n'hi hagués i que no te la fessin arribar, o bé que mai haguessin enviat la teva carta”. La pressió política era intensa i a més hi havia professors que actuaven com a informadors o “espies interns”. I era sabut que Fischer no simpatitzava amb el règim.

Als vuitanta la situació era dolenta per la falta de fons. No podíem aconseguir materials ni reparar els equips”

Naturalment, van rebutjar la seva petició per publicar a l'estranger, per la qual cosa el científic va haver de conformar-se a divulgar els seus importants resultats en una revista de l'Alemanya Oriental i en l'idioma del seu país. “Ningú el va llegir, excepte gent de la Leopoldina”. Per sort, entre ells hi havia un investigador molt influent en el camp del plegament de proteïnes, Rainer Jaenicke, de Ratisbona (Alemanya Occidental). Jaenicke el va posar en contacte amb un col·laborador seu, Franz Schmid, de Bayreuth, i aquella trobada va ser providencial. El 1985, Fischer va aconseguir convidar Schmid a la seva universitat i així va arrencar una col·laboració clandestina que culminaria amb l'enviament d'un estudi a Nature, que Schmid el va poder fer des de Bayreuth. “No vaig demanar permís; vaig assumir un gran risc personal”, valora Fischer. Però va valer la pena: el 1987, la revista britànica publicava el treball dels investigadors.

“El mur ha caigut!”

Fischer i Schmid van repetir publicació a Nature dos anys després, el 1989, i en aquesta ocasió el risc va ser encara més alt a causa d'un detall sense cap importància científica, però sí de molt calat polític a l'Alemanya Oriental de llavors: “La Unió Soviètica tractava de fer de Berlín una unitat política separada; deien que el Berlín Occidental no pertanyia a la República Federal d'Alemanya. Així que nosaltres vam enviar la informació sobre els autors a Nature detallant que una col·laboradora, Brigitte Wiettmann-Liebold, treballava al Berlín Occidental. Però a la redacció de Nature van escriure: Berlín, República Federal d'Alemanya”. Allò podia ser interpretat per les autoritats germanoorientals com una provocació. “Era molt perillós per a mi perquè era contrari a la visió política oficial”, exposa Fischer.

Després d'una conferència, algú va entrar i va cridar: El mur ha caigut!”, recorda. No va imaginar que arribés a passar

Per sort, aquell mateix any va passar alguna cosa que el mateix científic, reconeix, mai va imaginar que arribaria a passar. Fischer ho narra així: “A l'octubre de 1989 vaig aconseguir un permís per viatjar amb Schmid a Ulm, a l'Alemanya Occidental, per fer-hi una conferència. Era el 9 de novembre. Després de l'acte estàvem en un restaurant, quan de sobte algú va entrar i va cridar: El mur ha caigut!”.

“Mai vaig pensar a escapar-me de l'Alemanya Oriental”, rememora Fischer. “Hi tenia els meus pares, la meva dona i els meus fills. Era impossible planejar una fugida”. Però des d'aquell 9 de novembre, tot va començar a canviar. “La reunificació alemanya va ser molt reeixida per a la ciència”, reflexiona el bioquímic. “En el camp científic no vam patir els problemes que el procés va portar a la indústria i la societat. Els científics, també els de l'est, van poder treballar, comprar materials, equips... Excepte, esclar, els espies de la Stasi, que van ser acomiadats. Eren un 30% del total”. El 1992, Fischer es va traslladar a la Societat Max Planck, l'equivalent del CSIC a Alemanya. Ara, jubilat, recorda amb emoció els temps difícils. “Vaig arribar a acceptar que no podria fer carrera. M'havien dit directament: pots treballar, treballar i treballar, però si no ets membre del partit, no t'ascendirem mai. I vaig pensar que sempre seria així”. Va lluitar durant dècades oposant la raó a la desraó, però ni tan sols presumeix dels seus mèrits: “De vegades la vida et sorprèn amb grans oportunitats de canvi que no esperes. Vaig ser molt afortunat”.