El país de Mai Més

Senyor fiscal general, ara estic per vostè, amb la vènia. Deixi'm començar aquest article enviant una forta abraçada a tots els amics que exclamaven amb desdeny i rotunditat que el 9-N no passaria res. Una vegada perdonades les apostes, millor ser generós. Una abraçada? No, moltes, dos milions tres-centes mil i pujant.

Senyor fiscal… Sabíem que no ens fallaria i que presentaria la querella, tan segura tinguéssim la Grossa. No sé com funciona això a partir d'ara, si ens hem d'apuntar al jutjat o si ens arribarà el certificat a casa, ho comento perquè Correus de vegades es nega a lliurar segons quines cartes. Si ens inscrivim per Internet, aclareixi'm si els ordinadors funcionaran o si ens hackejaran una altra vegada l'ADSL i els mòbils.

Bé, ja ho veu, finalment vam votar. No li negaré que tenia els advertiments dels meus amics molt presents. La confiança en els polítics de per aquí és la que és però, de moment, no fallen. A més, haig de dir-li que les amenaces dels dies anteriors i els atacs informàtics són símptomes d'una debilitat que encara et fan venir més ganes de votar. Ja sé que aquest no és la seva feina, però l'hi dic per si li ve de gust investigar-ho.

El dia que no va passar res i va passar tot: dos milions tres-centes mil persones van votar i una majoria va demostrar per escrit que no vol tenir res a veure amb aquest Estat del qual vostè és fiscal en cap

M'han explicat que van venir a importunar-lo al cinema per això de la querella i que els va donar allargues. Malament, molt malament, amb el que li agrada a vostè el setè art. Me l'imagino a l'estil Nino Manfredi, el José Luis d'El verdugo, quan el van a buscar a les coves del Drac i es penedeix d'haver elegit el càrrec. L'entenc, però, entre vostè i jo, que li tinc familiaritat després de tanta tertúlia i pel·lícula, senyor Torres-Dulce: miri que acceptar ser fiscal general amb aquesta gent... què hi farem, el mal ja està fet, però jo l'ajudo.

Li comento, pel que necessiti, que vam celebrar les reunions preparatòries al 9-N, que vaig assistir a quatre d'aquestes reunions, que vaig guardar material a casa i que no ens va desanimar ni la filtració potinera que comparava Joan Rigol amb una mena de Fouché. Més: pel col·legi on estava al càrrec de tres taules van passar uns cinc mil votants. A les vuit es van tancar les portes i la resta va ser per veure-ho, li hagués agradat. Mentre uns comptaven vots —el delicte ho va ser fins a les últimes conseqüències, el recompte va ser impecable— uns altres recollien taules i cadires, escombraven o fregaven el terra. Com canviaven els escenaris a El golpe, se'n recorda? Quin gran paper el de Robert Shaw. A mesura que es comunicaven les dades la gent se n'anava a casa i l'edifici es refredava. En dues hores, ni rastre de cues, cartells, ordinadors, urnes o paperetes i el terra moll. Estic segur que hagués gaudit amb l'espectacle, ho dic sense ironia. Imagini's, un guió signat per mig país.

El dia que no va passar res i va passar tot: dos milions tres-centes mil persones van votar i una enorme majoria va demostrar per escrit que no vol tenir res a veure amb aquest Estat del qual vostè és fiscal en cap. Hi va haver qui va qualificar d'inútil la votació, però encara continua havent-hi cues a les delegacions de la Generalitat. A la vista dels fets, estic segur que avui arribaríem als dos milions i mig.

Així que, no ho sé, dos milions de citacions, com no les gestioni el fiscal Horrach, que no veuria cap delicte en tota la trilogia d'El Padrino, és molta citació. I aquí caldrà afegir-hi els col·laboradors necessaris. Fixi's en Miquel Iceta, que va estar dues setmanes bramant que el 9-N era una xocolatada fins que es va passar de frenada i, ai, ens va comparar amb els nazis. Vet aquí la campanya de recollida de signatures contra l'Estatut que va promoure el president Rajoy. O els més de mil milions d'indemnització del projecte Castor, signats per un ministre del PSOE, per un altre del PP i pagats per Fuenteovejuna. Hauria de valorar el menyspreu constant pel català o els insults de tants dirigents espanyols, de Leguina a Monago passant per Aguirre i Tenerife. Per cert, el seu amic Jiménez Losantos és un incitador a l'odi, però de llibre. Com hauríem reunit tots aquests votants sense els editorialistes de Madrid? No sé si en trobarem dos milions més, per aquí deu anar la cosa.

Miri, senyor Torres-Dulce, pot ser que com diu un responsable col·lega seu, el dels tancs, siguem una colònia i vostès la metròpoli i que per això, com diu un altre responsable, el de les escoles i els museus, calgui espanyolitzar els nens catalans. Fins i tot pot ser que vostè vulgui mantenir l'statu quo a cop de querella, però passa que fins i tot els fiscals contaminats de per aquí li han muntat una consulta i li han dit que res de res. S'ha sortit amb la seva, però a això se li diu injustícia. De la mateixa manera que a un delicte de dos milions de persones se li diu revolució.

De debò creu que denunciant el president Mas, Ortega i Rigau aturaran el procés? Molts tornaríem a delinquir diumenge que ve amb caixes de sabates i quartilles.

Ja ho sap, tot seu. No li passo el meu telèfon, després de tant bloquejar-me'l els seus col·legues se'l deuen saber de memòria. Fins a les deu de la nit. Una abraçada.

Francesc Serés és escriptor.