Els números, la via cap a l’entesa

Primer de tot, una mica de respecte. Respectem els qui estan en contra que Catalunya pugui deixar Espanya a través d'un referèndum a l'escocesa. Els seus arguments —“inconstitucionalitat”, “poca legitimitat d'una secessió en absència d'opressió de llibertats”, etcètera...— tenen un valor i no podem menysprear-lo sense més. També respecte als qui creuen que Catalunya es pot independitzar si la meitat més un dels votants en un referèndum o en unes eleccions plebiscitàries així ho decideix. Els seus arguments —“en democràcia, el que és important és la majoria”— també tenen un valor, ens agradin o no.

Ara, busquem l'entesa. Ho podem fer per la via de les paraules, com hem fet fins ara. Uns esgrimeixen les paraules llei i constitució i, en el bàndol oposat, uns altres enarboren consulta i democràcia. Bé, però així serà difícil que ens posem d'acord, perquè la discussió transcorre en plans diferents: la dimensió de legalitat versus il·legalitat, i la dimensió de democràcia versus imposició autoritària. Per trobar una solució, hem de trobar un terreny comú en el qual totes les visions puguin sentir-se clarament representades. O, millor dit, gairebé totes, ja que els extremistes —que potser són menys dels que ens pensem, però que fan molt de soroll aprofitant la confusió— no es conformaran amb res.

Aquest terreny comú podria ser el següent: quants catalans són necessaris per a la secessió? A un costat, al bàndol sobiranista pensen que si el 50% més un dels que van a les urnes —en un referèndum o en unes eleccions plebiscitàries— vota a favor, Catalunya hauria de ser independent. A l’altre costat, els unionistes creuen que Catalunya només podria ser independent si tots i cadascun dels catalans volguessin marxar. Entre una visió i l'altra hi ha un abisme. Però, a diferència de l'abisme entre paraules, aquí tenim un abisme numèric: el que va, més o menys, d'uns dos milions a uns sis milions de ciutadans. I els abismes quantitatius, en contraposició als qualitatius, poden resoldre's. Les qüestions infinitament divisibles són solubles. Si jo et demano sis milions d'euros i tu només vols donar-me’n dos podem reconciliar-nos més ràpidament —trobant una quantitat intermèdia— que no pas si jo et recrimino un fet i tu un altre en un pla completament diferent.

Sobiranistes i unionistes han de recuperar l'esperit dialogant i abandonar les seves posicions maximalistes

Per això, tots dos bàndols, sobiranistes i unionistes, necessiten recuperar l'esperit dialogant i abandonar les seves posicions maximalistes. Els sobiranistes han d'entendre que la decisió més important que pren una comunitat no pot decidir-se per una simple majoria. Si amb freqüència es requereixen supramajories en tot tipus de democràcies per abordar els assumptes de dimensió constitucional, com no hem de reclamar una majoria molt sòlida de la població per encarar la qüestió més constituent de totes, que és abandonar un país i formar-ne un altre? Dos milions de persones que activament manifestin una voluntat separatista semblen, en comparació de la població total de Catalunya, del tot insuficients per prendre una decisió d’aquesta gravetat. Si quatre milions no donen un sí actiu, deu ser per alguna cosa. I els unionistes han d'entendre que ni la decisió més important necessita el consens unànime de tota una comunitat. Si, diguem, tres de cada quatre catalans en edat de votar expressessin inequívocament la seva voluntat d'abandonar Espanya, seria absurd oposar-s’hi des de qualsevol punt de vista. Si la immensa majoria de catalans votés explícitament sí a la independència, ¿podríem oposar-nos-hi apel·lant a disquisicions de Lenin, Rosa Luxemburg o Solé Tura, com fa Francesc de Carreras (Solé Tura i el dret a decidir, EL PAÍS, 14 de novembre del 2014)?

En resum, si movem la discussió del xoc de paraules a la discussió de números —quants són necessaris per anar-se’n?— podem arribar a un punt d’entesa.The Economist,que de números en sap molt, proposava un referèndum amb un 80% de participació mínima i que es repetís al cap de tres anys. Una altra alternativa seria fer un referèndum on s'exigís que més de la meitat del cens electoral català votés a favor per poder aconseguir la independència. Una altra podria ser sol·licitar una combinació entre majoria reforçada i un percentatge de participació mínima. Les alternatives són múltiples. Perquè estem parlant de números. Si apliquéssim aquesta aproximació numèrica al problema català (i a molts d’altres), és possible que, tard o d'hora, trobéssim un punt d'acord. Si seguim llançant-nos paraules, sobiranistes i unionistes seguiran tancats a les seves torres d'ivori. Lloats pels seus, però menyspreats pel sentit comú.

Víctor Lapuente Giné és professor a l'Institut per a la Qualitat de Govern de la Universitat de Göteborg.