S’‘amaga’ la gran taca solar que ha emès potents flamarades

La gran taca solar AR 12192, que últimament ha produït potents flamarades, s'ha amagat en entrar en la cara de l'estel invisible des de la Terra. Seguint la rotació del Sol (27 dies triga a fer un gir complet), la taca pot aparèixer d'aquí un parell de setmanes per l'altre costat, però haurà canviat i no se sap predir per endavant com serà llavors. Amb un diàmetre d'uns 125.000 quilòmetres, gairebé el de Júpiter, l'AR 12192 és la taca més gran d'aquest tipus registrada des de fa 24 anys i la setmana passada va generar quatre fulguracions del nivell X, el més alt de la classificació. El Sol es troba en el pic d'activitat del seu actual cicle d'11 anys, que fa el número 24 des que es va iniciar el seu registre sistemàtic, el 1755.

“La Regió Activa 12192, la més gran des del 18 novembre del 1990, està pràcticament fora de visibilitat, ara”, va anunciar el dia 30 el Centre de Predicció del Temps Espacial (SWPC), de l'Agència Nacional d'Oceà i Atmosfera (NOAA) nord-americana. “L'AR 12192 no va produir cap tempesta de radiació en direcció a la Terra ni ejecció de massa de la corona solar significativa durant el seu trànsit per la cara visible del Sol i ara, en la cara oculta, el risc ha desaparegut”. No obstant això, es poden produir més centellejos durant uns quants dies a causa dels bucles que es formen en altura sobre la taca. A més, adverteix el SWPC, poden produir-se tempestes solars si hi ha alguna altra erupció, però de moment “només s'aprecien petites taques disperses en el disc solar, en clar contrast amb la situació fa una setmana”. El cicle 24, encara amb un segon pic d'activitat aquests dies, després del registrat a finals de l'any passat, està sent “modest” en comparació amb els últims cicles.

“No acabem d'entendre l'origen dels cicles solars (amb les taques), que hem comprovat que es produeixen també en altres estels”, explica José Carlos del Toro, investigador del CSIC a l'Institut d'Astrofísica d'Andalusia (IAA). “Però tenim indicis indirectes dels cicles del Sol des de fa uns 20.000 anys per les concentracions d'isòtops radioactius de beril·li i de carboni en gels de l'Antàrtida i l'Àrtic”, continua aquest especialista en física solar. Es remunten fins a Galileu les observacions de les taques a la superfície de l'estel, taques que són zones fosques, de temperatura inferior a la del seu entorn i amb intensos camps magnètics. La seva quantitat determina el cicle solar, i se n'arriben a apreciar fins a un parell de centenars durant els màxims i pràcticament cap en els mínims. El cicle 24, l'actual, va començar fa cinc anys i durarà fins al 2020.

Les flamarades o fulguracions de radiació que emeten les taques es classifiquen per la seva intensitat i l'AR 12192 ha generat, des del 20 d'octubre, 64 centellejos de nivell C (mitjà), 22 de nivell M (més alt) i sis de nivell X, el més alt. L'X, al seu torn, es classifica en graus de potència, amb el 2 que duplica en intensitat l'1 i el 3 que el triplica, i el centelleig d'AR 12192 del passat 24 de setembre va ser un X3,1. Sovint, van associades a ejeccions de matèria que, sobretot quan estan directament orientades cap a la Terra, poden afectar seriosament els satèl·lits, les comunicacions i les centrals elèctriques, fins i tot poden ser perilloses per als astronautes, que han d'evitar qualsevol activitat fora del vehicle espacial durant aquests episodis de l'estel.

D'aquí l'enorme interès a desenvolupar mètodes eficaços per predir l'activitat solar amb anticipació suficient. Cal tenir en compte que la radiació de l'estel, a la velocitat de la llum, arriba en vuit minuts a la Terra, i la massa expulsada de la corona a altíssimes velocitats, entre un i tres dies. Les tempestes magnètiques solars, combinacions de fulguracions amb ejeccions de massa de la corona, generen les tempestes geomagnètiques a la Terra i les espectaculars aurores sobre els pols.

A més dels telescopis solars terrestres, les agències espacials tenen diversos observatoris situats estratègicament per veure constantment l'estel, 24 hores al dia, com el veterà SOHO (de la NASA i l'Agència Espacial Europea, ESA) o l'SDO i la missió STEREO, de la NASA, o el Hinode japonès. La informació que adquireixen aquests equips permet vigilar i conèixer millor l'estel del sistema solar i ajuda a anar perfilant models de predicció del seu comportament.

“Encara que les taques solars produeixen només efectes menors en les emissions del Sol, l'activitat magnètica que acompanya aquestes taques pot produir canvis dramàtics en els nivells d'emissió en ultraviolada i en rajos X”, assenyala David Hathaway, expert en física solar al Centre d'Investigació Ames de la NASA. Aquests canvis en el cicle solar tenen conseqüències importants en l'alta atmosfera terrestre, afegeix.

Per descomptat, el cicle solar d'11 anys (entre deu anys i mig i 12 la immensa majoria) respon a mecanismes interns de l'estel i hi ha diverses teories que intenten explicar-ho. “Hi ha un efecte de dinamo entre la convecció i la rotació a l'interior del Sol”, comenta Del Toro. I explica aquest efecte amb un símil: “En la dinamo d'una bicicleta, la fricció de l'eix de la dinamo amb la roda mou un imant que genera el corrent elèctric que il·lumina la bombeta; al contrari, si tens partícules carregades en moviment circular o helicoïdal, com en la convecció solar, pots generar camps magnètics que es manifesten a la superfície de l'estel de moltes maneres, però el més vistós són les taques”. “Els centellejos, les ejeccions de massa de la corona i les partícules solars energètiques… totes elles s'incrementen en el màxim solar”, afirmen els experts del SWPC.

En realitat el cicle de les taques d'onze anys és la meitat del cicle magnètic de 22 anys, període que triga a invertir-se la polaritat nord/sud del Sol. “Per descomptat es tracta del mateix fenomen, les taques són manifestacions del cicle magnètic”, però els científics encara no coneixen amb precisió el procés.