De la independència al cel

Ningú hauria dit fa alguns anys, quan el nacionalisme català era sinònim d'alliberament, que declarar-se nacionalista estaria mal vist, fos quina fos la nació de referència. El nucli dur de l'independentisme es confessa només independentista. Així ho feia Oriol Junqueras al programa de Jordi Évole: no sóc nacionalista, sóc independentista. Independència perquè sí? No exactament. Les raons que justifiquen la independència són, en primer lloc, el reiterat menyspreu de l'Estat espanyol per la singularitat catalana, que ha fet fracassar tots els intents per aconseguir un reconeixement del poder polític i un finançament suficient per a Catalunya. La segona raó és que una Catalunya independent serà el país que tots desitgem: més lliure, més demòcrata, més equitatiu, sense corrupció.

Per increïbles que ens semblin als que no compartim ni l'ideal independentista ni arguments tan simples per justificar-lo, aquestes són les raons que han penetrat fins al fons en la ment i el cor dels que combreguen amb la fe secessionista. Convindria notar en contra seva que l'argument de trencar amb l'Estat espanyol, amb l'excusa que tot intent d'aconseguir un encaix amb Catalunya ha estat i serà inútil, no és una ostentació de saviesa política. Al contrari, fer política és no recular a l'obstinació de negociar per resoldre els conflictes generats per interessos contraposats. Llançar la tovallola de la negociació i del diàleg és cedir a la impotència, el major enemic de l'emancipació i del progrés que haurien d'estar en l'horitzó de la bona política.

L'espectacle que han donat els partits del “dret a decidir” mostra que la reticència a la negociació no es troba només a fora, sinó en els mateixos artífexs del procés. Únicament des de la lògica partidista es comprèn que ni ICV ni ERC vulguin “perdre el temps”. I que les presses per arribar a la independència d'ERC no siguin compartides per CDC, que necessita més temps per reconvertir-se i que no accepta la desobediència com a mètode. Arribat el moment decisiu, l'interès general, fins i tot quan aquest es denomina “independència”, ha estat vençut per l'interès en les eleccions.

Tant si s'abraça la independència per si mateixa, com si s'emprèn un replantejament que millori l'autogovern de Catalunya, la negociació amb el Govern espanyol serà inevitable. L'Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional és diàfan sobre aquest tema: després d'una DUI (declaració unilateral d'independència), la mesura més extrema, s'imposarà una negociació llarga amb el Govern d'Espanya o, en el cas que aquesta fracassi, una altra negociació encara més llarga amb les autoritats europees. Tot serà difícil i, sobretot, llarg. Més llarg i, sens dubte, més complex que aprofitar el potencial desencadenat per l'espiral independentista per revisar les relacions entre Catalunya i Espanya, amb reforma constitucional inclosa i referèndum final per conèixer el sentir i l'opinió —aquesta vegada amb garanties— dels ciutadans.

Després d'una DUI (declaració unilateral d'independència), la mesura més extrema, s'imposarà una negociació amb el Govern d'Espanya

Però no és aquest el rumb que vol marcar la força més poderosa, la d'Oriol Junqueras, que ha renunciat del tot a qualsevol enteniment amb Espanya que no contempli prèviament la ruptura. Al seu judici i al dels seus, tan sols una Catalunya lliure de l'“opressió” espanyola es podrà construir com un país millor. La desconfiança i el descoratjament que als secessionistes els produeix el Govern d'Espanya (estigui en mans del PP, del PSOE o de qualsevol altra conjunció de partits "espanyols") és directament proporcional a la fe cega en les possibilitats d'una Catalunya sobirana i pròspera.

No ho creu només Junqueras, l'al·ludit Informe sobre la Transició Nacional combrega amb aquesta desmesurada il·lusió en assenyalar d'entrada que el procés cap a la independència té com a fi “fer de Catalunya un país nou on tots visquin millor, on es garanteixi la cohesió social i el benestar de totes les persones”. Les raons no són sentimentals ni miren únicament a un passat de dominació, sinó a la suposada potencialitat dels catalans de construir un estat inèdit, sobre bases cíviques i de justícia social. El nosaltres català té segons sembla capacitats de les quals no disposen la resta dels espanyols.

No és broma, la il·lusió la comparteixen i l'expressen en aquests termes molts dels que s'han sumat a l'ona independentista. No importa que la política catalana hagi mostrat fins ara que té els mateixos defectes que exhibeixen els nostres veïns: la mateixa corrupció, les mateixes retallades, el mateix fracàs escolar, el mateix balafiament, la mateixa bombolla immobiliària. No importa que els anys d'autogovern català, per curt que aquest sigui segons el parer dels insatisfets, no hagin servit per crear a Catalunya cap estructura molt diferent de les que tenen altres autonomies i el mateix Estat espanyol. El salt cap a l'Arcàdia no necessita cap altra base que alliberar-se d'Espanya.

No ens deixem enganyar més. Les ruptures no porten per si soles millores substancials. Viure en una societat decent i que funcioni és fruit de la bona voluntat dels que hi viuen i, especialment, dels que la governen. I no només depèn d'eliminar el dèficit fiscal.

Victòria Camps és professora emèrita de la UAB.