Veus i memòria històrica pels 90 anys de Ràdio Barcelona

El vestíbul del Palau de la Música ja estava ple una hora abans de començar l'acte. L'expectació era gran: 90 anys d'existència de Ràdio Barcelona, la mare de totes les emissores espanyoles i escola de molts dels professionals de la radiotelevisió espanyola, donen per una celebració memorable. Aquí comença tot, epígraf sota el qual es va celebrar l'aniversari, va aconseguir omplir en efecte el Palau, tant de periodistes de la casa com d'oïdors.

Gairebé un segle d'història dóna per molt. “Hem passat la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, l'obertura democràtica”, va començar en català Iñaki Gabilondo, que ràpidament va saltar al castellà per dirigir durant dues hores una desfilada de veus radiofòniques històriques des de l'escenari del Palau. El primer de pujar a l'estrada, després d'una interpretació de Frederic Mompou per part d'alumnes de l'Escola Superior de Música de Catalunya, va ser l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que no es va salvar de ser inquirit sobre el seu presumpte compte en un banc andorrà revelat aquell mateix matí segons un diari madrileny. “L'actualitat a la ràdio és així”, es va disculpar Gabilondo.

Què va significar aquella ràdio local pels que van passar per ella? “Una finestra oberta quan l'aire era irrespirable”, va rememorar Joan Manuel Serrat, dels més aplaudits. El cantautor va treure la guitarra per cantar, gairebé 50 anys després, la primera cançó que va interpretar en directe per al programa Radioescop de Salvador Escamilla: La guitarra, un tema de 1965 (“del segle XX”, va especificar) per un Serrat de vint anys que poc podia imaginar quin seria el seu recorregut.

Després d'alguns vídeos commemoratius que recollien moments clau de la història de la ràdio —va haver-hi aplaudiments del públic en escoltar-se l'“Españoles… Franco ha muerto” d'Arias Navarro, i esbroncades després d'una intervenció d'un joveníssim Jordi Pujol— i els seus principals programes, es van deixar veure altres periodistes de l'escola infinita de Ràdio Barcelona-SER Catalunya com Gemma Nierga, Toni Clapés, Xavier Sardà o Antoni Bassas.

Un altre mític de la casa, l'actor Josep Maria Pou, va llegir un text contemporani a la primeríssima emissió de la ràdio el 1924, en el qual es descrivia amb fascinació el funcionament d'aquell giny “màgic” que permetia que la veu viatgés fins a llars remotes. El periodista Jordi Évole, que va arribar a temps per alliçonar el públic —“no robeu res, ja s'ho va emportar tot Millet”— va recordar els seus inicis professionals com a becari al carrer Casp.

Malgrat l'ocasió extraordinària, la celebració no va abandonar el ritme característic del programa de ràdio. Va haver-hi connexions amb els estudis de Ràdio Barcelona i la SER a Madrid per no perdre la pista de l'actualitat immediata. Al cap i a la fi, com va recordar Gabilondo, la ràdio segueix ben viva: “Això només és la celebració dels 90 primers anys de la ràdio”.