Menyspreu

El catedràtic Joaquim Brugué, en el seu didàctic llibre És la política, idiotes! (Papers amb accent, Girona) afirma que “la política neix del conflicte, reconeix l'existència d'interessos i de posicions diferents, però aposta per usar el diàleg com a mecanisme per obtenir respostes i posicions de síntesi”. La política espanyola i catalana està en les antípodes d'aquesta definició. Dia rere dia veiem com alguns polítics i responsables financers i econòmics no només avorreixen el diàleg, sinó que arriben a menysprear la ciutadania a l'hora de prendre les seves decisions polítiques i ètiques. Ho podríem interpretar com un menyspreu de classe, entenent-ho com el desdeny de sectors socials acabalats cap a les classes populars.

Un exemple és l'actuació de la ministra de Sanitat, Ana Mato, i del conseller del mateix ram de la Comunitat de Madrid envers l'auxiliar d'infermeria infectada d'ebola. Creieu que una ministra que no sap que al seu garatge hi ha un Jaguar aparcat pot tenir certa empatia cap al sofriment? O que un senyor conseller a qui no importa que demanin la dimissió, ja que té la vida solucionada, pugui mostrar una mica de respecte cap al proïsme? És un menyspreu cap a la ciutadania que tant la ministra com el conseller no hagin estat encara destituïts.

A Catalunya, la situació al Departament de Salut és semblant. En l'últim mes s'han declarat dos brots de legionel·la a Sabadell i a Ripollet, que han provocat la mort de 10 persones. Aquest terrible succés no ha merescut la compareixença immediata del conseller Boi Ruiz informant la població quan el brot estava en els seus inicis. Només al final, després de 10 morts, ha tingut la decència, obligat per alguns partits de l'oposició, d'explicar en seu parlamentària el que ha passat, sense aclarir res. És un menyspreu a la ciutadania no haver tranquil·litzat les persones d'aquestes ciutats i no haver-los-ho explicat, mentre vivien temoroses i desinformades. Tampoc ha dimitit ni ha estat destituït.

La falta d'ètica i un alt grau de menyspreu cap als diners públics és el que han protagonitzat els membres del Consell d'Administració de Caja Madrid, que creixien amb una targeta de crèdit opaca, sense límits i vivint com uns reis. Mentrestant, aquesta mateixa caixa, sota el beneplàcit del consell, emetia un producte financer denominat preferents destinat a persones amb cap mena de formació davant un producte tan complex i volàtil, que, com a conseqüència, han vist desaparèixer els seus estalvis.

Han usat tots els mecanismes d'agitació i propaganda per crear una ficció de diàleg que ha provocat frustració, vergonya i incertesa entre els catalans

També aquesta mateixa caixa —al costat de la resta d'entitats financeres— contractava hipoteques de risc, sense opcions de negociació, i arribava en molts casos al desnonament. El súmmum d'aquest despropòsit l'escenifica el senyor Díaz Ferran, expresident de la patronal, que l'octubre del 2010 va dir: “Cal treballar més i cobrar menys per sortir de la crisi”. El mateix senyor que s'ha gastat 94.000 euros amb la targeta negra de la vergonya.

Aquests senyors, Díaz Ferran, Blesa, Rato… demostren un clar menyspreu de classe, ja que viuen en un món on els treballadors, els humils, només els interessen com a mà d'obra —cada vegada més barata i amb menys drets— per així continuar enriquint-se.

Si algú està lluny de l'afirmació que encapçala l'article són Rajoy i Mas, dos polítics que no han sabut ni han volgut buscar la síntesi del conflicte entre Catalunya i Espanya. En tot moment han prevalgut els seus interessos electorals sobre els de la ciutadania. Han usat tots els mecanismes d'agitació i propaganda per crear una ficció de diàleg que ha provocat frustració, vergonya i incertesa entre els catalans. El resultat de la seva incompetència ha provocat la creació d'un mur de desconfiança entre els uns i els altres i la sensació que la política no serveix per solucionar el conflicte inherent en tota societat viva.

Mas i els seus aliats nacionalistes han sobrepassat totes les línies vermelles de la democràcia. Convoca una consulta sense les garanties de control i transparència pròpies de qualsevol procés electoral democràtic. Els és igual què es vota, amb quin cens, i substitueix els funcionaris que controlen tot procés electoral per uns voluntaris, tots ells partidaris de votar a favor de la independència. Unes votacions amb un resultat que no tindrà validesa jurídica però sí valor polític: el de donar suport a la proposta del partit del Govern que vol recuperar vots costi el que costi. Tot això en una Catalunya que s'assembla cada vegada més a un país autoritari que necessita la consulta per obtenir suports incondicionals dels adeptes a la independència.

Per fer-ho, el Govern ha ordenat als centres escolars públics que obrin les portes perquè voluntaris de la comunitat escolar (o no) controlin l'accés, les instal·lacions i custodiïn les paperetes. Per mi, aquesta és una mostra més de menyspreu cap a la ciutadania.

El més trist de tot és que, malgrat patir aquest menyspreu, hi ha gent que creu que així es construeix un nou país.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història