Crítica de la unitat sobiranista

Un dels mites més perillosos en política és la unitat. És més, democràcia i unitat conjuguen amb dificultat, perquè precisament una de les coses que distingeix la democràcia és la seva capacitat per incorporar la diferència i el conflicte. Deia Paul Ricoeur: “El que és real és sempre més ric i contradictori que els discursos amb els quals s'intenta tenyir-ho”. La unitat té molt bona premsa i més en temps de desconfiança en els polítics, perquè es viu com un triomf de la ciutadania sobre els dirigents i els partits: han hagut de deixar a part els seus interessos i doblegar-se als desitjos del poble, diuen. Quan hi ha un bloc social mobilitzat, com passa amb el sobiranisme català, l'apel·lació a la unitat dels partits és l'argument més poderós que els moviments socials tenen per pressionar els partits, que senten pànic a ser assenyalats com a culpables de la ruptura de la unitat, perquè temen que els votants els castiguin.

La unitat entre diferents és sempre precària i, per tant, ha de ser sobre coses molt concretes i útils. Pretendre convertir-la en l'horitzó ideològic insuperable del procés sobiranista és posar els partits en una situació gairebé impossible. Entre un partit nacionalista moderat, que intenta escapar d'un passat carregat de zones fosques de promiscuïtat entre política i diners, i una organització crescuda en l'anticapitalisme, com la CUP, quina unitat pot haver-hi excepte algun acord molt concret sobre quan i com convocar unes eleccions? I el mateix cal preguntar-se entre CiU i Iniciativa o entre CiU i Esquerra. El moment d'unitat no ha de convertir-se en projecte unitari perquè tard o d'hora esclataran les contradiccions, tal com ha passat. I si no va explotar abans és perquè sempre hi ha lloc per a la unitat contra l'enemic comú que el Govern espanyol alimenta amb proverbial eficàcia.

La política té a veure amb el poder i el seu repartiment. I això s'oblida massa sovint per construir fantasies que res tenen a veure amb la realitat. L'alegria amb què de vegades s'ha presentat el procés independentista, com si la simple construcció d'una majoria social favorable fos suficient i tota la resta es donaria per afegiment, fa omissió del problema de fons: com es poden arrencar unes quotes de poder molt considerables a l'Estat que en disposa? De la mateixa manera, la unitat, que a empentes i rodolons han anat aguantant els partits sobiranistes, s'assentava sobre inevitables conflictes de poder que han acabat emergint.

Al darrere d'aquest desencontre, hi ha una discrepància de fons sobre el camí a seguir. Convocar eleccions, amb quin objectiu?

Per què s'ha fallat a la unitat? Perquè a l'hora de la veritat hi ha interessos i percepcions de la realitat diferents. És evident que el més visible és la lluita per l'hegemonia sobre el procés entre Artur Mas i Oriol Junqueras. S'ha dit i repetit: Mas necessita recompondre el seu partit, maltractat pel desplaçament de l'eix del catalanisme cap a la independència i pel cas Pujol, i per això va plantejar, com a condició per convocar eleccions, una llista única, almenys amb Esquerra, presidida per ell. I a Junqueras, que fins ara havia deixat amb tranquil·litat admirable que Artur Mas s'abrasés mentre ell anava guanyant vots, li han vingut sobtadament les presses i no veu raó per regalar la victòria electoral al president.

Al darrere d'aquest desencontre, hi ha una discrepància de fons sobre el camí a seguir. Convocar eleccions, amb quin objectiu? Per Artur Mas haurien de servir per obrir la negociació amb el Govern espanyol d'una separació amistosa. El mandat de les eleccions anteriors era la consulta, embolicada amb el mal anomenat dret a decidir. Ara es buscaria un nou mandat per obrir el procés d'independència. Per a Junqueras no és suficient, diu que ja no hi ha res a negociar amb Madrid i que el mandat que busca és per a la declaració unilateral d'independència.

En aquests termes, la llista unitària és impossible. I és improbable que n'hi hagi cap. D'on ve aquesta discrepància? De la tradició ideològica de cada partit. Artur Mas no vol allunyar-se definitivament de l'important sector conservador del seu electorat; i de l'avaluació de les relacions de forces. Segons Artur Mas, el sobiranisme català no té força suficient per trencar unilateralment amb la legalitat espanyola i cal seguir acumulant capital polític. Segons Oriol Junqueras, ara és l'hora. I a partir d'aquí tot són desconfiances i nervis perquè ningú vol ser aquell que va trencar.

L'ANC i Òmnium pressionen amb el discurs de la unitat que tant de predicament té, però obvien la llista única com a condició d'unes eleccions plebiscitàries. Saben que l'únic acord possible és per convocar autonòmiques a partir d'un pacte genèric que salvi l'aparença d'unitat, però cadascú haurà de buscar-se la vida amb la seva llista pròpia. I al mateix temps creix l'exigència que els polítics assumeixin les seves responsabilitats. Que la ciutadania és capaç de mobilitzar-se ja està demostrat, i tornarà a fer-ho el 9-N amb èxit segur de participació. Però ara els toca als polítics. I per això se'ls convida a buscar un nou mandat del Parlament per a una nova etapa. El missatge és: no es distregui senyor president, convoqui.