El moment en què et comences a corrompre

Albert Sánchez Piñol és ara mateix, juntament amb Jaume Cabré, l'escriptor més internacional de la literatura catalana. A la seva última novel·la, Victus, hi explica, amb humor, agilitat i un to èpic, la guerra de successió espanyola i la caiguda de Barcelona l'11 de setembre del 1714. No sé si és la millor novel·la d'aquest autor, però sí que, tot i que se centra en el punt en què convergeixen tots els dimonis històrics del nacionalisme català, no és una novel·la que es resigni als clixés del nacionalisme: n'hi ha prou amb recordar que, encara que Sánchez Piñol escriu les seves novel·les en català, aquesta l'ha escrita en castellà, i que l'heroi de la història és Antoni de Villarroel i Peláez, militar castellà, tot i que nascut a Barcelona.

El dijous 4 de setembre es va cancel·lar de sobte a Utrecht, seu de l'Instituto Cervantes d'Holanda, la presentació de la traducció holandesa de Victus. Tenint en compte que només faltaven 7 dies per a la gran manifestació de l'11 de setembre, és sorprenent que la decisió no la prengués un independentista radical infiltrat al Ministeri d'Afers Exteriors amb la finalitat d'alimentar l'independentisme català donant arguments als qui denuncien la il·lusòria opressió de la cultura catalana i els tics autoritaris reals del Govern espanyol; però no: per molt que costi de creure, la decisió va ser adoptada pel Govern central. El motiu al·legat per fer-ho és que el dia anterior s'havia produït a Amsterdam, en un acte públic celebrat a la seu del Diplocat –l'organisme diplomàtic del Govern català–, una picabaralla verbal sobre la veracitat del llibre, i el Govern espanyol va témer que l'acte d'Utretch “es polititzés”. Es tracta d'una excusa sense sentit, que delata una ignorància alarmant sobre què és una novel·la i que no aconsegueix emmascarar un acte intolerable de censura (ni una demostració d'ineptitud política). Una ficció no és un llibre d'història, però si la interpretació de la història que ofereix no ens convenç, el que cal fer és refutar-la amb dades i raons, no fer-la callar; d'altra banda, no hi ha literatura que sigui digna d'aquest nom que només sigui un entreteniment inofensiu per a gent ociosa: la veritable literatura és –ho va dir Vargas Llosa fa 50 anys– foc, insubmissió, dinamita, provocació moral i política, i per això tot acte literari de debò és també un acte polític.

La literatura de debò és foc, insubmissió, provocació moral i política

No comparteixo les idees de Sánchez Piñol sobre la independència de Catalunya, però molt abans de la independència o la dependència hi ha la democràcia, i no hi ha democràcia sense llibertat d'expressió. El fet, no obstant això, és que, pel en que sé, els qui han protestat per aquest abús han estat sobretot independentistes, mentre que els no independentistes amb prou feines ho han fet (o han parlat tan fluixet que gairebé no se'ls ha sentit); em sembla un error. És veritat que el Govern català està fent trampes amb la democràcia, però això no autoritza el Govern espanyol a cometre cap mena d'abús o excés. I encara més: en el moment en què comences a justificar els errors i abusos dels teus perquè són dels teus (o perquè sembla o diuen que ho són), et comences a corrompre, és a dir, comences a perdre el seny. Això no ho va escriure George Orwell, però ho podria haver fet, perquè ningú no ens ha ensenyat tan bé com ell que l'esquerra es va començar a corrompre i a perdre la batalla quan va començar a justificar els abusos i errors dels seus. Mai més: un error o un abús són un abús o un error cometi qui els cometi, i gairebé estem més obligats a denunciar els dels nostres que no pas els dels altres. Per no corrompre'ns. Per no perdre el seny.

Però, sobretot, per no perdre la decència. Així que, si un escriptor no independentista tingués previst fer un acte públic a Holanda organitzat per l'ambaixada espanyola i, incapaç de prendre la paraula sabent que l'hi acaben de prendre a un conciutadà seu, hagués decidit cancel·lar aquest acte, el gest de protesta no hauria d'interpretar-se com una reacció gremialista, sinó com un acte de defensa pròpia: solidaritzant-se amb Sánchez Piñol, l'escriptor estaria solidaritzant-se amb si mateix, perquè, si a un ciutadà amb els mateixos drets que nosaltres li treuen drets, també ens els treuen a nosaltres. Això segur. elpaissemanal@elpais.es