L’honor del compromís

Mestre Quimet, t'han donat el Premi d'Honor. Qui t'ho hauria dit, fa 30 anys! I no estic deixant anar només una frase feta. Perquè en aquestes línies que començo a escriure, en aquestes frases precipitades i mal ordenades que emprenc en saber la notícia, mentre se'm dibuixa a la cara un somriure entre feliç, irònic i nostàlgic, voldria dir que llavors, ara ja fa tant temps, tenies com a divisa implícita ser tu qui ho donava tot i gratis, sabent que, a canvi, no rebries mai res. Joaquim Molas ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Per cert, quan s'augmentarà de debò l'equivalència metàl·lica d'aquest honor? Quants diners es dóna als senyors guardonats –sempre estrangers que no saben, ni els interessa saber, què és la cultura catalana– amb el premi Catalònia, concedit per l'Institut d'Estudis de Cultura o de no sé què Mediterrani que depèn de la Generalitat? Com és que no tenen vergonya, davant un greuge comparatiu tan brutal, les persones que s'ocupen dels dos premis?

L'exabrupte no m'allunya en absolut de Joaquim Molas. Ell no esperava res i ho donava tot a una cultura en el valor i vigor de la qual, sense complexos, sempre va creure. D'altres pensen que cal enlluernar els de fora i que els de dins ja en tenen prou –"Carai, escolta, Déu n'hi do"– amb un vermut i quatre olives, com podria dir un dels horrorosos personatges que en l'època encarnava el llorejat actor Joan Capri. Com a mínim, des de final dels anys cinquanta i al llarg dels seixanta i primers setanta, Joaquim Molas va ser el líder, dins del món intel·lectual, d'una actitud valenta, difícil i necessària, de compromís suïcida amb la seva cultura d'origen. Cal dir que, en general, la dreta catalana pretenia mantenir aquesta cultura lluny dels presumptes perills (contaminacions) derivables d'una renovació, d'una obertura a corrents, a formes i a temàtiques vigents a Europa; i també cal dir que bona part de l'esquerra considerava una feina irrellevant intentar redreçar-la: abraçar el castellà era còmode i prometia garanties de futur.

A partir del seu compromís, Molas, un home, cal dir-ho, llavors ideològicament d'esquerres, va crear una petita illa de la qual, en principi, era gairebé l'únic habitant i que a poc a poc va acollir i va formalitzar les inconcretes però inquietes necessitats de generacions de lletraferits més joves que venien darrere. Amb franquesa, sí que hi ha persones històricament insubstituïbles. O almenys persones clau. Ell en va ser una. El moment era, si se'm permet l'èmfasi, crucial. Molas se n'adonava, i havia sacrificat el seu futur a la incertesa més total. L'aposta que va jugar va ser obrir la literatura i la cultura catalana als riscos de comparar-la amb les seves germanes europees, mantenir-la a Europa encara que els europeus seguissin ignorant la seva existència. Va preferir aquesta actitud a oblidar els beneficis de la preguerra i atrinxerar-se en un concepte cada vegada més provincià i folklòric. O bé, simplement, a desertar i dir: "A fer punyetes". Aquesta aposta seva no tenia un futur clar. Per a molts, no en tenia cap. Molas va oferir el seu programa, l'esforç, el projecte bàsic de la seva vida, als atzars del futur, conscient que no guanyaria ni un duro –perdoneu la meva grolleria i insistència a parlar de diners– i que ningú no li donaria les gràcies. Simplement, per l'honor del compromís.

Avui, això del compromís dels intel·lectuals sembla que no està de moda. Abraçar un ideari, un projecte, pensant en la col·lectivitat més enllà dels nassos d'un mateix és ridícul i està fora de lloc. Dir grans paraules, oh, sí, per què no?, sempre queda bé. Però comportar-se d'acord amb el que diuen les paraules semblaria de mal gust, pràcticament obscè. I malgrat tot... Joaquim Molas ho va entendre d'una altra manera. No podem exigir res a la col·lectivitat si no participem, de manera conscient, militant, gratuïta, al redreçament d'aquesta col·lectivitat. De manera gratuïta. Així ho va fer Joaquim Molas. L'honor del compromís és seu, i no necessita cap reconeixement més que el de la consciència. Amb tot, aquest reconeixement es va fer públic. És la propina. Ens alegra que l'hi donin. El sou, com han fet sempre els altres que són com ell, se'l va guanyar sol. Ja ho veus, Quimet, no esperaves res, però aquestes són les paradoxes de la vida. I, què caram, el d'ahir, per als teus amics, va ser un bon dia.