Arribar i emocionar des dels marges

Des de fa un temps, al món cultural es percep alguna cosa, com si l’engranatge que aguanta el sector s’estigués recol·locant. Ens pensàvem que Amazon ho mataria tot i estem descobrint que, com en tants àmbits, el pastís de la cultura se’l repartiran els grans grups, es diguin Amazon o no. Quan hi ha una crisi de model, apareixen solucions innovadores que s’acaben multiplicant fins a prendre prou espai, i és llavors quan sobreviuen els qui han crescut més, que habitualment són els que han aparegut primer. A la vida un pot continuar sempre fent el mateix, però sovint arriba el moment en què això ja no és possible perquè ja no en tens prou, en vols més o vols diferent. Amb els negocis passa igual. Alguns s’extingeixen per desgast o manca de diners, i d’altres acaben sent fagocitats a canvi de promeses de mantenir la identitat, cosa que gairebé mai s’esdevé. Si passa amb les empreses del sector automobilístic, per què no hauria de passar amb l’audiovisual o les editorials? I tot evoluciona així, creixent fins a arribar a la saturació i l’estancament, en què apareixen coses als marges i tot torna a començar.

Per precaris i vocacionals, els creadors hi estan acostumats, als marges. Els formats per sobreviure creant són molts. Ara el món està farcit de continguts, de gent que parla en pòdcasts i de newsletters a Substack que sospito que gairebé ningú no deu escoltar ni llegir del tot (és impossible consumir tant de material), i malgrat una llista força àmplia d’influencers del panorama català publicada recentment, no tots sobreviuran, i només uns pocs estan prou consolidats per treure’n rendiment i sovint ho fan combinant diverses vies: mecenatge, patrocini de marques, vendes o serveis professionals.

La cultura, mal ens pesi, també va de productes que interessin a la gent, i un producte que es ven, o és molt barat o és prou bo perquè la gent desembutxaqui el preu que se’n demana. L’audiència, ja se sap, és crítica i garrepa, i no tothom és tan bo ni ho fa tan bé com perquè els fidels els recompensin. És per això que, quan algú aconsegueix tenir èxit sense vendre’s ni sotmetre’s a l’entrada de diners limitada però segura que són les subvencions, se li ha de reconèixer el mèrit.

De mèrit, La Sotana en té molt. Radiofonat a través de Spotify i YouTube i amb espectacles en viu i marxandatge, és un programa en català on quatre individus s’ho passen bé parlant del Barça i, ja que hi són, de moltes altres coses. Van passar per diversos mitjans i se’ls va expulsar de tots, fins que van decidir saltar-se el sistema i la fórmula els ha funcionat. Irreverents i de vegades estripats, han congregat a la plataforma Patreon més de 3.000 subscriptors que paguen per escoltar-los, generant uns 10.000 euros al mes. Tot i que fa anys que volten i que encara hi ha qui fa veure que no existeixen, són un model d’èxit; fan un producte honrat que ha triomfat i aguanta perquè té tots els elements de la cultura popular: arriba i emociona, i la gent el copia, celebra, difon i calumnia. Chapeau.