La plaça de les Glòries, o la memòria del lloc

Tothom sembla entusiasmat amb la plaça de les Glòries ressuscitada, i no n’hi ha per a menys atès el temps que ha calgut esperar per veure-la acabada. Amb aquest ambient de celebració és difícil fer gaires observacions, de fet és una mica tard per opinar sobre el seu disseny i massa aviat per valorar la vegetació que prometien les imatges i els vídeos del projecte. Amb tot, la nova vella plaça ha anat prenent forma amb l’ajut de diversos elements seguint les Folies del Parc de la Villette de París del 1982. En tot cas és un bon moment per pensar en algunes coses que acompanyen el disseny d’aquest espai urbà i fer-ho amb ulls nous.

Les fotografies aèries mostren ara un lloc rectangular definit per quatre carrers de l’Eixample, molt diferent de l’anterior, de perfil irregular i unificat, malgrat tot, per l’anella viària. Potser la forma actual podria explicar la diversitat de circumferències presents a la geometria dels diferents elements de la plaça, escampats pertot, com les “llunes” del caldo de gallina. No sé a què obeeix, però sembla la celebració de la versatilitat del cercle per resoldre problemes d’encaix i per “conviure” amb altres figures semblants. Potser perquè el cercle és per naturalesa independent, no comparteix juntes de cap mena, és autònom i molt versàtil respecte a l’ús al qual es destina.

D’entre els diversos cercles, en sobresurten dos, el jardí de cactus —que acull la boca de metro— i el doble cercle dels jocs infantils. Aquest és senzillament fantàstic, i paga ell sol tota la resta de la plaça. El seu públic és increïble, dotzenes de criatures excitades, pugen, baixen —de diferents maneres— i tornen a pujar, els pares i mares tracten de seguir-los com poden. És una bogeria, i no n’hi ha per a menys perquè hi ha moltes maneres de jugar en aquesta petita arquitectura amb forma de “8” aeri. És una estructura metàl·lica de color blanc que suporta dues làmines de formigó, elevades sobre el sòl de la plaça, a la qual s’accedeix per una rampa. Els dos cercles absorbeixen diferents manipulacions al seu paviment, xarxes de cordes per caminar fent equilibris, desnivells, forats rodons amb barres per baixar —com les dels bombers—, escales de corda, tobogans entubats i altres estris, tot tancat per una fina malla perimetral que aporta confiança. És un exemple d’inventiva i imaginació i, al seu costat, els jocs de colorets tipus barrufet, escampats pels nostres parcs infantils, reclamen ser repensats. Aquesta petita arquitectura ens fa recordar la recent traducció de The child in the city, el llibre de Colin Ward del 1978 que mostra el paper dels jocs dels infants a la ciutat.

La forma circular d’aquest joc infantil elevada sobre el terra de la plaça fa inevitable pensar en la desapareguda anella viària. I ens preguntem: els llocs tenen memòria? Poden influir en el que s’hi construeix? Sembla com si la gran anella que existia s’hagués esmicolat i hagués procreat en altres de més petites. Aquella anella donava ordre i centralitat a aquell lloc de perfil irregular i semblava subjectar-ho tot al seu voltant i es podia haver manipulat i convertit en una altra cosa. Un projecte serveix per imaginar i per “veure una cosa abans de ser construïda”, o destruïda, en aquest cas. Una cosa que no van saber veure els que van reclamar que s’enderroqués, ni els que encara celebren la seva destrucció, mentre a Europa pren cada cop més força el never demolish. Parlar de jocs infantils aquí obliga a pensar en els més de quinze mil nens i nenes assassinats per l’exercit israelià a Gaza, que no tornaran a jugar mai més.